dimecres, 19 de maig de 2010

Un dia Qualsevol

He dormit sola. Em costa. Però, com tot, és qüestió de pràctica. De costum. He tingut un bon despertar i un gust matiner és poder abraçar les dues guapes.

Em faig gran, no només per les petites –i no tan petites- arrugues al voltant dels ulls, sinó també per les taques a la pell, però sense dubte també perquè cada cop em costa menys matinar. I gaudeixo sortint ben d'hora al carrer, com avui, abans de les set, per comprar el pa.

Un plaer anar de camí a l'escola rient amb la peti. Amb les seves ocurrències: Havia previst posar-me aquesta roba! –diu. Previst? Previst? A mi no me hable tan difisi, eh? Sufície? M'agrada que facin servir certes paraules. Que no tot sigui: això, alló, tia... que algun gen boig se'ls hagi colat de mi... :)

Faig un cafè acompanyada. M'agrada saber que el segon café del dia el puc fer acompanyada, si vull. A banda de comptar amb mi en el primer. I em poso els cascos per treballar. Música. Avui la mateixa cancó tota l’estona. Que vagi calant fons el missatge del dia (no, no us diré quina). I sento que me’n vaig del món exterior i començo la feina, sí una feina, la meva, difícil d’entendre, però que m’agrada. Malgrat tot. Passen les hores. Tinc curs de comptabilitat però decideixo no anar-hi. Estic inspirada i vull aprofitar. Tinc unes companyes magnífiques, en dies com avui ho agraeixo. I ric, entre expedient i expedient.

A mig matí surto a esmorzar. La realitat em colpeja, tants anys desitjant sentir el seu dubte, i ara, mentres fem un café no sé què dir-li. Ni com. Torno al meu món. Més música. Més jo. Més oblit.

Em truca el meu àngel. Riem. Ens escapem al nostre món. Tot un plaer. Encara que ni ell, ni jo, diem el que sentim. No cal. I ho espatllaria. Segur.

Un negoci a mitges em trenca per dins, però fa adonar-me que he canviat. Que ho necessito, que la núria d’ara no farà del problema dels altres un problema seu.

Poc abans de marxar una companya de les de tota la vida em diu que “M’aprecia. Molt” (quina por quan algú comença el monòleg amb aquesta frase... ja he begut oli, penso). I continua dient: “L’escot que avui portes, en fi, es pot malinterpretar. T’ho dic perquè els homes... Bé, de vegades, si veuen que portes aquest escot potser pots tenir problemes perquè pensen de tu coses que no són. Ho dic pel teu bé” . No vull problemes amb ella així que decideixo tranquil·lament i sense justificacions dir-li el que penso: “T’agraeixo que em donis la teva opinió, de debó, però continuaré posant-me escot cada vegada que em vingui de gust. I, per cert, això no atorga cap dret a ningú, excepte el de mirar. Cosa que accepto, i fins i tot, segons com, m’agrada. Perquè em puja l’ego. L’ego de dona fora de circulació.” S’acaba la conversa. Naturalment.

I ja hem arribat a l’hora de dinar. Fa tant que no ens veiem! El meu millor amic, el meu ex com m’agrada referir-me a ell. Perquè sí, perquè és possible ser amics. Sí, tants anys després. I compartir taula, i abraçades, i present, futur i passat. T’estimo.

Tornant cap a casa sóc partícep d’una seqüència al metro: un seguidor de l’Atlètico de Madrid fa una foto a una viatjera. Un cop feta,la foto, li diu: “Te he hecho una foto. Cuando viajo me gusta fotografiar aquello que conozco. Y las personas que me gustan. Si te molesta, la borro” Ella flipa, jo, també. No oblideu que m’agrada escoltar converses. Miro el noi, miro la noia. “No, no”-diu ella amb veu de poc convenciment. “Gracias”-respon ell.

He de pensar en dir-li a la meva companya de feina que no pateixi, que malgrat l’escot, la foto li han fet a la noia del meu costat. Més jove, més bonica. I més tapada. Tot a lloc!

Ja a casa obro el pc i entra un missatge que em fa plantejar el meu present. Que em fa sentir que no estic sola, aquí a Orion. Que potser, tots, sense voler, ho estem, en una altra dimensió però no ens atrevim a confessar-ho.

Canvio gimnàs per matriculació de campus esportiu al juliol. Recullo a una, a l’altra. Xerro, ric, divago. I quedo amb la relació d’amor/odi. Enmig del carrer. Cangur. Nenes. Riures. Atacs. I em faig el làsser al bigoti. Perdó al llavi superior.

Sopars, teles i el dia està a punt d'acabar.

I em sento feliç de viure. Molt feliç. Encantada d’haver-me conegut. Ara, en aquests moments. Sí, demà serà un altre dia. I jo estaré esparant-lo amb els braços ben oberts.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada