dimecres, 26 de maig de 2010

Sense Tu... Sóc JO!

Per què ens han de fer creure que "Sin ti no soy nada"?

Jo tenia dues amigues. Eren les meves “millors amigues”. Les amigues de tota la vida. Des dels 14, en què ens vam conéixer, a l’institut, fins fa cinc anys. Juntes vam saber què era l’amistat, l’amor, estudiar, patir, ser mares, el primer petó i la primera vegada que feiem l’amor amb un noi. Juntes vam passar tantes i tantes coses.

Un bon dia... de cop, tot es va acabar. Encara no tinc massa clar tot plegat, però de la nit al dia van decidir que no m’aguantaven més. Us imagineu com va ser de dur? Naturalment no vaig saber encaixar-ho. El dol va ser llarg, sí, com qui trenca un matrimoni (vacances, caps de setmana, festes tot ho feiem plegades, i durant més de 20 anys, sí).

Em vaig sentir culpable TOTALMENT de la ruptura. Jo i només jo n’era la responsable (quan és evident que una relació a dos, a tres, depén de tots tres, com era el cas). Vaig aprofitar per fer-me mal, entristir-me, culpar-me, renyar-me i agafar una depressió forta. Res no em feia pujar, mirar amunt. Si les meves amigues de l’ànima, les meves germanes, m’havien abandonat, jo no valia res, no servia per a res, no tenia cap credibilitat com a persona ni, evidentment, mai més com a amiga.

Els anys passen, nos vamos poniendo viejos y el amor no lo reflejo como ayer. Sí. La ruptura va ser molt dura, a tot nivell, pensava, ho dic de debó, tot i que us pugui semblar infantil, que no podria viure sense elles. Entre les tres decidiem la nostra vida, allò important, i allò trivial. Què estudiàvem, què sentiem, quina roba ens posàvem, i on marxavem de vacances, el nom dels fills, el llibre del moment, la bona música. Em quedava orfe i, per primera vegada a la vida, només em tindria a mi per prendre decisions.

I sí, afortunadament va ser així. No menyspreo els anys que vam estar juntes, però amb elles al costat (com els passa a més d’un matrimoni, de membres d’una parella) no podia créixer, no em podia estimar, no valorava gens el criteri que no tenia.

En aquests cinc anys he crescut, he conegut molta gent, he establert noves i genials relacions. Però en cap moment he permés que em jutgin, que em questionin com a persona, que em guiïn per on jo no hi vull anar només pel fet de continuar sent amics... No. Així, lligada, jutjada, qüestionada, em sentia; i així, mai més, em tornaré a sentir.

Tinc amics, coneguts, companys. Però per sobre de tots, per sobre de qualsevol criteri, espatlla per plorar, pensament, sentiment... estic jo. I tots aquells que, lliurement, i sense cap tipus de necessitat, vulguin ser-hi. M'allunyo de les relacions que només m'aporten males energies, negativitat, dependència...

I naturalment he aprés que yo sin ti, sense elles, sense tu... sóc jo. El més important de la meva vida.


3 comentaris:

  1. Querida amiga Joma en esta vida todo tiene un principio y un final, en el colegio haces amigos después pasan a ser simples conocidos, en la adolescencia entran los amigos que nunca te van a fallar, esos amigos pasan los años son ahora jovenes, te llevas de puta madre, se casan, o te casas, aparece otro personaje en la relación y poco a poco comienzas el distanciamiento, si todo muy bien, formas a entrar a otra clase de amigos, la vida sigue, con los años vas encontrado a otra gente por otras vias, todo es empezar y acabar, todo lleva un porque, es que todos vamos cambiando con los putos años unos para bien y otros para joder al próximo, asi es la puta vida, muchas veces no encuentras explicación a las paranoias de la gente que te rodea poco a poco se va enfriando las amistades, las terceras personas, las envidias escondidas, si amiga Joma, a veces las envidias estan escondidas entre los amigos, porque la gente esta muy pendiente del nivel de vida ajena, lamentablemente es asi, entramos en el apartado de los hijos, el mio es más listo, guapo, etc etc, pues ya ves, manias persecutarias...todo va acabando, muchas veces no encuentras el porque ta mucha rabia, pero es asi, la puta vida esta, a veces los amigos por culpa de la envidia pasan a ser enemigos por la espalda...menos mal que aparecen otros y la vida comienza recobrar la calma...menudo rollo macabeo.
    ale adeu i a la mare de deu.
    Petonets.
    MERL EL TIO LA VARA

    ResponElimina
  2. Todo tiene su momento. Todos estamos solos y en el camino vamos encontrando más o menos compañía.

    A mi me alegra haberte encontrado aquí.

    Besos.

    ResponElimina
  3. Merl, nada que un buen sugus no pueda arreglar! Mira que tienes rollo, valencianet! Culló, ara que hi penso, què foto parlant-te en castellà!

    Una besada! O aixó es diu a Ses Illes i m'he liat!?

    muacs!

    ...

    Ilonaaaaaaaaa, no sabes la ilusión que me hace reencontrarte. Buf! Perdón, claro que sí que lo sabes, por supuesto que lo sabes! Besos... y volvamos un poco al ayer, te apetece?

    O al presente.

    Sin más.

    ResponElimina