dijous, 15 d’abril de 2010

Tard o d'Hora, Tot Arriba

A casa, la conversa, aquella conversa, amb els anys, s’havia convertit en un clàssic:

- Ai, per què no em vaig casar amb el gallego?
- Sí, sí –reia el pare- i ara viuries envoltada de vaques, vestida de negre i treballant al camp.
- Però segurament em mimaria més! –contestava ella fent el posat autèntic de dona enfadada (però només per fora).
- Sí, tancada a casa estaries tot el dia, segur, tan gelós com era el teu Jorge!

Ens sabem la història fil per randa. Les tres, els cinc. Parlen dels anys d’immigració a Suïssa on es van conéixer tots plegats. Allà on ella va viure bona part de la seva joventut, i potser una de les millors époques de la seva vida (sí, encara havien d’arribar temps durs, molt durs.).

La mare, malgrat els anys transcorreguts, gairebé cinquanta, encara recorda el dia del seu aniversari, el 5 de juny. Estic conveçuda, hi posaria la mà al foc, que cada any, en arrencar el full del calendari, quan li apareix aquella data l’imagina amb un any més; més gras, menys cabells, més arrugues… sí, però sembla amb els mateixos ulls, aquells ulls que mai podia deixar de mirar embadalida.

Sovint es pregunta si va conéixer alguna dona poc després, era tan guapo, pensa. I de què deu haver treballat? Ara ja no, clar, ara estarà jubilat, com jo, som del mateix any. Segur que és feliç, fins i tot, vol pensar, potser en alguna ocasió ha pensat en mi, sense dolor… malgrat el final, aquell trist adéu…



Li costa adaptar-se als canvis tecnològics. La societat avança i ella vol seguir-la… però se sent gran, i cansada:

- A mi deixeu-me estar de targetes per treure diners i pagar. No en vull saber res. Ni de pins, ni de puns.

O bé,

- El mòbil que tingui només alló necessari que si no tot són problemes: ni càmares, ni blutús, ni coses rares.

Però, és clar, la vida sovint ens sorprén i, un bon dia, el pare, es presenta a casa amb un portàtil:

- Per a què en volem un, de portàtil? I internet? No estaràs pensant en lligar amb jovenetes en un xat d’aquests, oi? –l’increpa amb mitja rialla.

I comença la lluita perquè entenguin el funcionament del maquinari, de la xarxa, de qualsevol botó.

Però mai no és tard, ell s’apunta a un curs d’Internet al centre cívic del barri, i ella comença a preguntar. I preguntar. I preguntar. I s’hi enganxa. Pas a pas. Poc a poc. Trucada a trucada (Te toca a ti coger ahora el teléfono, diu el meu cunyat, la última vez, hace menos de una hora, le he resuelto yo el problema de las mayúsculas. I ella, ma germana, resignada, i carregada de paciència, contesta: Diga’m, mama, què ha passat ara? Què s’ha tancat tot de cop? Vaja, digues, quin botó has tocat?).

No, no dic que la primera intenció fos buscar-lo, però juraria que va ser una de les primeres. Buscar-lo i trobar-lo, naturalment.

- I dius que al feisbuc trobes tothom? Fins i tot la gent que viu lluny?


I li creen un compte de gmail, hotmail, facebook, i alguna cosa més que no recordo. I hi entra i tafaneja, però no escriu. Mira, llegeix. Bada davant fotos de la néta, del nét, de la filla gran, de nebodes, cosines, i sí, també de les amigues de la ja llunyana infantesa. I busca. El busca.

M'ho deixa caure de tant en tant això que potser el trobarà, si és que tothom és a facebook, i potser ell s'enrecorda d’ella. I torna a ensenyar-me la foto on somriuen asseguts en una taula on fa ja molts anys van ser molt feliços. On ella era molt feliç, sense ser conscient de tot el que la vida li havia d’anar portant…

Un dia creu haver-lo trobat i, s'hi atreveix, i es llança preguntant-se si és ell al nom i primer cognom que coincideix. Li diu, plena de pors, si ell va néixer aquell dia llunyà del 44. I per fi rep contesta. El cor li fa un gir. Pregunta por xxx? No recuerdo su segundo apellido, fuimos muy amigos en Zurich. Mucho. I ja amb el cor ben bé a les mans, Eres tú??? Els ulls se li il·luminen.
No, no és ell. És el seu fill:

- Creo que pregunta por mi padre. Es agradable saber que aún hay personas que lo recuerdan. Sin embargo tengo que decirle que falleció hace ya 13 años. Bueno, cáncer…

Les llàgrimes que comencen a caure li fan una mala passada. Toca botons sabent què voldria contestar-li, què voldria explicar-li. I mentres es pregunta com ha estat possible, tants anys, tants pensaments, tants records… No és capaç de connectar les frases:

- Gracias. Tan joven. Lo lamento de verdad. Yo, bueno, mi nieta, si quieres te envio unas fotos, no he vuelto a saber de él, mi nieta, cuando venga, entonces ella lo hará…

No pot deixar de plorar. I amb ella, crec, tots nosaltres.

2 comentaris:

  1. Hola caracola, qui vol un sugus?.
    Me alegra saber, jejee, que se pueda comentar.
    Que molt content per la crida de ahir, per la vesprada, tot un detall, senyoretes...

    Petontes...i dos sugus....cuiddin amb la caries.

    ResponElimina
  2. Hola, hola, doncs sí, teniem moltes ganes "d'agarrar" el telèfon i xerrar una estona.

    I, buf, ja em vaig posar al dia de tot el que li vas explicar. En fi, tant és!

    Petonets guapíssim!

    ResponElimina