dimecres, 14 d’abril del 2010

Estrany

Avui ha estat un dia estrany, força estrany.

Estable dentro de la gravedad, però diria que, majoritàriament, ha estat trist. O plorós. O plujós. O amb poca empenta. I amb ràbia. Amb enyor. Amb manca de.

Avui ha estat un dia difícil. I no només per a mi.

Per a molts dels que m'envolten també:

- He plorat, molt, després de la conversa amb ma mare. Recordant-la (la conversa, ma mare viu, i espero que molts anys més!).

- Tu, que no escrius fa mesos, m'has trucat. Estrany, ben estrany en tu. I jo no he volgut retornar-te la trucada. Més estrany encara. Estàs fart del que la seva mort està provocant. Ho sé. Vaig ser aquella nit amb tu, i sí, contra tot pronòstic, encara continuo al teu costat. I m'agrada.

- No hem dinat junts, no, malgrat ser el dia de la República. I malgrat necessitar les teves abraçades de Teletubbies.

- Ens hem malinterpretat per primera vegada en... anys? Sí, així ha estat. Tot per un Gripau. O per res.

- I tu, estimada filadora de fils roses, has patit molt al tren. Molt i molt. I continues sense saber què vols. Ni on. Ni amb qui. Però hem parlat força estona.

- També tu, sí, tu, has oblidat la teva cita amb mi... cada cop més espaiada. I no has vingut. No has vingut o m'has defugit.

- I no, àngel protector, no m'has tingut tampoc tu en compte. Estrany. Rar. Però cert.

- I amb tu, padrina, hem parlant tant i tant, mirant d'apedaçar alló que s'ha anat trencant.

- Plors a l'hora de dinar. Amb sentit. Amb el procés de dol a mig fer.

I ja, quan crei que potser hi havia solució, avui, i que ja ningú faria servir la queixa al meu voltant, el porter de la mitjanit ha deixat anar que no pot més, que està "hastiado", fastiguejat? del seu món laboral.

...

Enmig de tota aquesta boirina, he anat, amb excuses ben inversemblants, a l'escola i al gimnàs de llit elàstic a buscar les seves abraçades. Les de la gran. Les no donades de la petita.

I sí: he rebut una trucada inesperada. Tot i que no hem pogut parlar. Els plors, ja saps. Però, sí, me acordé de ti!

Poc després un petó amb la Lluna al costat m'han reconciliat una mica més amb el món.

...

Finalment la teva abraçada. Gràcies per ser-hi. Sempre.

1 comentari: