dimecres, 28 d’abril del 2010

Un sopar com cal!

Una de les meves escenes preferides, perfecta per superar qualsevol crisi. Sí.

dilluns, 26 d’abril del 2010

Al escribir...derramar todos mis secretos

Platero va significar molt per a mi (per a nosaltres) en una época fa moooooolts anys. Em refereixo al grup Platero y tú, Platero y yo, ja veieu quina lectora, mai no l'he llegida.

Quants anys deuen haver passat d'aquell concert en un petit local, ple de gent i de fum, a Bon Pastor? 15? 17? Tants anys i tants canvis a la meva vida i, bàsicament, a la meva ment.

...

Ara fa uns dies que no estic inspirada. No sé de què parlar(-me), no sé si escriure una història, o si explicar una anécdota, potser millor callar, sí. Estic mig entrant en una cova. Una de nova. Una on em sento a gust sola però on no hi entro per fugir, sinó per trobar-m'hi més encara. Per mimar-me, per recordar, pensar, gaudir, sentir, i somriure mentres hi sóc. Mentres he decidit ser-hi.

(y busqué en el fondo del mar, en las montañas, en el cielo, la manera de hacer realidad mis sueños, encontré en el corazón el mapa de los sentimientos... ya lo ves no estaba tan lejos!)

...

Ara, en uns dies, torno a un concert del Fito. Aquest cop amb els Fitipaldi. Recordo el primer dia, a Bilbao, que vaig sentir una cançó d'ell sense els Platero: La mateixa veu, la mateixa guitarra, i les mateixes lletres que em continuaven removent per dins, contagiant-me tanta alegria.

Ell, encara ara, em canta a cau d'orella, el sento; sovint escriu pensant en mi, em coneix, és impossible que no sigui així, tant i tant com m'arriba el que diu i com ho diu, tants anys després.

Una nit va ser l'inici, i també una nit serà, aviat, el final. Malgrat tot haurà pagat la pena. Com sempre, per tal de Sentir que no estamos muertos.

Gràcies!

dijous, 15 d’abril del 2010

Tard o d'Hora, Tot Arriba

A casa, la conversa, aquella conversa, amb els anys, s’havia convertit en un clàssic:

- Ai, per què no em vaig casar amb el gallego?
- Sí, sí –reia el pare- i ara viuries envoltada de vaques, vestida de negre i treballant al camp.
- Però segurament em mimaria més! –contestava ella fent el posat autèntic de dona enfadada (però només per fora).
- Sí, tancada a casa estaries tot el dia, segur, tan gelós com era el teu Jorge!

Ens sabem la història fil per randa. Les tres, els cinc. Parlen dels anys d’immigració a Suïssa on es van conéixer tots plegats. Allà on ella va viure bona part de la seva joventut, i potser una de les millors époques de la seva vida (sí, encara havien d’arribar temps durs, molt durs.).

La mare, malgrat els anys transcorreguts, gairebé cinquanta, encara recorda el dia del seu aniversari, el 5 de juny. Estic conveçuda, hi posaria la mà al foc, que cada any, en arrencar el full del calendari, quan li apareix aquella data l’imagina amb un any més; més gras, menys cabells, més arrugues… sí, però sembla amb els mateixos ulls, aquells ulls que mai podia deixar de mirar embadalida.

Sovint es pregunta si va conéixer alguna dona poc després, era tan guapo, pensa. I de què deu haver treballat? Ara ja no, clar, ara estarà jubilat, com jo, som del mateix any. Segur que és feliç, fins i tot, vol pensar, potser en alguna ocasió ha pensat en mi, sense dolor… malgrat el final, aquell trist adéu…



Li costa adaptar-se als canvis tecnològics. La societat avança i ella vol seguir-la… però se sent gran, i cansada:

- A mi deixeu-me estar de targetes per treure diners i pagar. No en vull saber res. Ni de pins, ni de puns.

O bé,

- El mòbil que tingui només alló necessari que si no tot són problemes: ni càmares, ni blutús, ni coses rares.

Però, és clar, la vida sovint ens sorprén i, un bon dia, el pare, es presenta a casa amb un portàtil:

- Per a què en volem un, de portàtil? I internet? No estaràs pensant en lligar amb jovenetes en un xat d’aquests, oi? –l’increpa amb mitja rialla.

I comença la lluita perquè entenguin el funcionament del maquinari, de la xarxa, de qualsevol botó.

Però mai no és tard, ell s’apunta a un curs d’Internet al centre cívic del barri, i ella comença a preguntar. I preguntar. I preguntar. I s’hi enganxa. Pas a pas. Poc a poc. Trucada a trucada (Te toca a ti coger ahora el teléfono, diu el meu cunyat, la última vez, hace menos de una hora, le he resuelto yo el problema de las mayúsculas. I ella, ma germana, resignada, i carregada de paciència, contesta: Diga’m, mama, què ha passat ara? Què s’ha tancat tot de cop? Vaja, digues, quin botó has tocat?).

No, no dic que la primera intenció fos buscar-lo, però juraria que va ser una de les primeres. Buscar-lo i trobar-lo, naturalment.

- I dius que al feisbuc trobes tothom? Fins i tot la gent que viu lluny?


I li creen un compte de gmail, hotmail, facebook, i alguna cosa més que no recordo. I hi entra i tafaneja, però no escriu. Mira, llegeix. Bada davant fotos de la néta, del nét, de la filla gran, de nebodes, cosines, i sí, també de les amigues de la ja llunyana infantesa. I busca. El busca.

M'ho deixa caure de tant en tant això que potser el trobarà, si és que tothom és a facebook, i potser ell s'enrecorda d’ella. I torna a ensenyar-me la foto on somriuen asseguts en una taula on fa ja molts anys van ser molt feliços. On ella era molt feliç, sense ser conscient de tot el que la vida li havia d’anar portant…

Un dia creu haver-lo trobat i, s'hi atreveix, i es llança preguntant-se si és ell al nom i primer cognom que coincideix. Li diu, plena de pors, si ell va néixer aquell dia llunyà del 44. I per fi rep contesta. El cor li fa un gir. Pregunta por xxx? No recuerdo su segundo apellido, fuimos muy amigos en Zurich. Mucho. I ja amb el cor ben bé a les mans, Eres tú??? Els ulls se li il·luminen.
No, no és ell. És el seu fill:

- Creo que pregunta por mi padre. Es agradable saber que aún hay personas que lo recuerdan. Sin embargo tengo que decirle que falleció hace ya 13 años. Bueno, cáncer…

Les llàgrimes que comencen a caure li fan una mala passada. Toca botons sabent què voldria contestar-li, què voldria explicar-li. I mentres es pregunta com ha estat possible, tants anys, tants pensaments, tants records… No és capaç de connectar les frases:

- Gracias. Tan joven. Lo lamento de verdad. Yo, bueno, mi nieta, si quieres te envio unas fotos, no he vuelto a saber de él, mi nieta, cuando venga, entonces ella lo hará…

No pot deixar de plorar. I amb ella, crec, tots nosaltres.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Estrany

Avui ha estat un dia estrany, força estrany.

Estable dentro de la gravedad, però diria que, majoritàriament, ha estat trist. O plorós. O plujós. O amb poca empenta. I amb ràbia. Amb enyor. Amb manca de.

Avui ha estat un dia difícil. I no només per a mi.

Per a molts dels que m'envolten també:

- He plorat, molt, després de la conversa amb ma mare. Recordant-la (la conversa, ma mare viu, i espero que molts anys més!).

- Tu, que no escrius fa mesos, m'has trucat. Estrany, ben estrany en tu. I jo no he volgut retornar-te la trucada. Més estrany encara. Estàs fart del que la seva mort està provocant. Ho sé. Vaig ser aquella nit amb tu, i sí, contra tot pronòstic, encara continuo al teu costat. I m'agrada.

- No hem dinat junts, no, malgrat ser el dia de la República. I malgrat necessitar les teves abraçades de Teletubbies.

- Ens hem malinterpretat per primera vegada en... anys? Sí, així ha estat. Tot per un Gripau. O per res.

- I tu, estimada filadora de fils roses, has patit molt al tren. Molt i molt. I continues sense saber què vols. Ni on. Ni amb qui. Però hem parlat força estona.

- També tu, sí, tu, has oblidat la teva cita amb mi... cada cop més espaiada. I no has vingut. No has vingut o m'has defugit.

- I no, àngel protector, no m'has tingut tampoc tu en compte. Estrany. Rar. Però cert.

- I amb tu, padrina, hem parlant tant i tant, mirant d'apedaçar alló que s'ha anat trencant.

- Plors a l'hora de dinar. Amb sentit. Amb el procés de dol a mig fer.

I ja, quan crei que potser hi havia solució, avui, i que ja ningú faria servir la queixa al meu voltant, el porter de la mitjanit ha deixat anar que no pot més, que està "hastiado", fastiguejat? del seu món laboral.

...

Enmig de tota aquesta boirina, he anat, amb excuses ben inversemblants, a l'escola i al gimnàs de llit elàstic a buscar les seves abraçades. Les de la gran. Les no donades de la petita.

I sí: he rebut una trucada inesperada. Tot i que no hem pogut parlar. Els plors, ja saps. Però, sí, me acordé de ti!

Poc després un petó amb la Lluna al costat m'han reconciliat una mica més amb el món.

...

Finalment la teva abraçada. Gràcies per ser-hi. Sempre.

diumenge, 11 d’abril del 2010

Manies

Ara com ara no sé, ni m'importa (semblant al NS/NC) si són manies o defectes. O manca de virtuts. Sé que ho faig, sé que em fan:

Vaig a un bar, diumenge al matí, o al migdia o dilluns, tant és, com trobi el dominical, buf, me l'emporto, sí, d'amagat de la gran, naturalment, ella mai m'ho permetria. Però és com un petit vici, desig, necessitat. No el busquis, si jo hi he estat me l'he quedat (robat, endut, emportat, manllevat, pispat!).

Però en tinc més: escombrar i deixar l'escombra de cara a la paret amb el recollidor ple de brossa esperant que l’altre acabi d'enllestir-ho; no buidar el rentaplats; desfer l'ordre que no entenc d'una virgo com l'Aina; voler saber fins el darrer detall en una conversa important; dur samarreta interior a l'hivern; pesar-me a diari (encara que em farti a xocolota); no permetre que ningú plegui els mitjons; no guardar als armaris la roba que planxo i plego; caminar a l'esquerra si vaig amb algú altre; sentir cents de vegades la mateixa cançó i deixar-la de sentir per sempre tot d’una; no llegir dos cops el mateix llibre, ni tornar a veure una mateixa pel·lícula...

I més!

dimarts, 6 d’abril del 2010

Jo no sóc racista, ho sabeu, oi?

NO, jo no sóc racista.

L’altre dia, quan va venir la gran dient-me que un de la classe li havia demanat per sortir... Em va venir gros. El tema, dic. Només en té 11, tot i que tinc la mania de dir, quan m’ho pregunten, qu e en farà 12. No dic: Té 11 anys. No. Dic: En farà 12.

En fi.

Li vaig preguntar el nom del nen. Mmmmmmmmmmmmm: llarg i castellà. Què poc m’ho esperava! Imaginava un Arnau, un Jordi, un Roger. Fins i tot un Javier. Però no aquell tros de nom. I compost, segur –vaig dir-me interiorment mentres el somriure pretenia fugir i jo lluitava per mantenir-lo (sobretot, em repetia a mi mateixa, que no noti que alguna cosa remou el meu interior, jo no sóc racista, a casa no ho som... no).

- Ah, i d’on és aquest noi?
- No ho sé, d’aquí.
- Ja, però en què parla?
- En castellà. I català.


No, no, no sóc racista. De debó. Però quan el meu home va arribar a casa i vaig dir: Un noi li ha demanat per sortir a la gran. No és d’aquí. És de sudamèrica o por ahí, ell només va riure irònicament:

- És un Machu pichu?- va dir ell que tampoc no és racista.
- Sí, em penso.

No, no som racistes, per això no li fem bromes sobre l'orígen del seu nòvio. Mai. No li diem, en passar pel cinturó del litoral coses com: Mira, aquí vindràs d’aquí uns anys els diumenges a jugar a l’ecovolei i menjar arrós amb pollastre.

No, no li diriem mai. Ni tampoc li diem que vigili, que aquesta gent és molt passional i que té mal geni, i sovint maltracten la parella. Mai li ho diriem, perquè no ho creiem això.

Segurament pensem, molt de tant en tant, que amb el munt de nens catalans que hi ha a la seva escola... Però és pura anécdota, mai ho diriem en veu alta perquè nosaltres, ja ho sabeu, no som racistes.

De fet mai fariem un comentari dient-li que tindrà cinc o sis fills que no pensem podrem cuidar. Mai.

Som gent de classe mitjana baixa, el nostre cognom no és català, i els pares van emigrar des d’altres comunitats de l’estat espanyol. Fins i tot van haver de marxar a Suïssa. Per això, seria incoherent, impensable, inversemblantment increïble que pensessim, ni per un moment, que és una llàstima, que la nena, la nostra gran...

Naturalment, i com sabeu, nosaltres, tan progres, tan liberals, no som racistes.