dimecres, 3 de març de 2010

Y sin Embargo

Encara és de nit, o ja és de dia, però es lleva. Ha pogut controlar no dir el seu nom. El seu nom, que li sortia per tots els poros de la pell, pels ulls, pels llavis, i de les mans, sense voler. I recollint-lo, el tornava dins seu. Al cor, al ronyó, al fetge als órgans vitals que necessiten d’aquest nom per poder funcionar correctament. Per voler-ho fer.

Té la cançó de Sabina al cap.

La busca, i la troba. I s'adona, aleshores, i la interpreta, i es castiga davant la veritat.

Sap que no és la primera: és i serà la segona, ell tornarà sempre a l'inici.

Penedit o no.

Encantat o no, d’haver-se conegut tornarà, al niu on ella, a qui sempre ha estimat de veritat, o ha necessitat, o amb qui s'ha acostumat a viure, l'esperarà; vingui d'on vingui. De qualsevol o no. I, així, mentres llegeix la cançó no pot evitar reviure les abraçades i petons, les mirades, el contacte d'una mà que li diu molt més que no pas mil paraules.

Però té la cançó al cervell i amb marcador vermell s’encarrega de fer-li el repàs sencer. Paraula a paraula, frase a frase. I té la pregunta que ella li va fer, que es va atrevir a fer, fent voltes al seu cap: per què ets amb ella si no l’estimes?

I repassa la cançó novament.

I lamenta haver fet la pregunta equivocada. I la canvia: per què ets amb mi si només l’estimes a ella?

I aleshores, tanca novament el cor, i la ment, perquè sap que sempre tindrà l’honor barat, trist i vulgar de ser la cualquiera amb qui l'enganya, a ella, de tant en tant.

Res més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada