dijous, 18 de febrer del 2010

Temps era Temps

Mentres ara escriu, cervesa en mà i música de fons, Fito, en un petit reset del seu dia recorda el moment en què, fa unes hores, va deixar anar l'Esther que hi havia realment dins d’ella . I envermelleix en situar-se novament en aquells instants.

...


Ja s’ha fet gran, segurament, si tot evoluciona d’acord amb la llei natural de la vida (aquella que no acostuma a acomplir-se) està en l’equador de la seva existência. El cos comença a recordar-li també dia a dia, en petites coses: S’adorm al sofà, alló que sempre havia odiat de la seva mare; s’enreda en llargues explicacions per dir allò que abans només necessitava tres paraules per fer entendre; comença a matinar; a recordar amics que fa temps que no veu; a voler experimentar...

Experimentar. Sí. Cadascú té el seu moment i, pel que sembla, el seu moment ha arribat amb quinze, vint, trenta anys de retard.

Està a la feina, davant de l’ordinador. De fons, als cascos, música de jazz, Diana Krall. Un expedient important li ha pres part del matí. De cop, com un cuc bellugadís, alié, un pessigolleig estrany li recorre el sexe. Nota com s’humiteja. Aixeca el cap, se sent incómoda, ningú l’observa, però no sap com reaccionar. Té un sentit del ridícul, de la vergonya massa interioritzat. Pensa que tots li estan llegint el pensament, o el plaer que està sentint.

Buf!

Ja està, ha marxat. Es relaxa novament. Ho pateix com un càstig enlloc de gaudir-ne. Mai, mai ha sentit una sensació tan humida al seu sexe sense haver-hi un... un home al costat. I no un de qualsevol, naturalment. El seu, amb el que ja fa més de vint anys que comparteix dies i nits. Però poques fantasies, darrerament.

Comença a sentir suors, se sorprén perquè no du samarreta interior, i tot i això té calor. Normalment, a l’hivern porta sempre els ronyons coberts amb una samarreta de cotó, un altre missatge que li recorda la seva edat. Com el vostè amb que ja fa un temps comencen a tractar-la quan va a comprar.

Va cap al lavabo, necessita remullar-se... la cara. Està ben vermella. Entra al water, pixa, s’eixuga i nota com el paper rellisca. Està ben molla, el fluix transparent que envaeix la seva vagina li recorda l’excitació que intenta amagar-se fa estona.

Què fer? Què faig? Sempre he pensat que no tenia sentit. Mai he estat capaç de. No toca, ara ja. No té sentit. Jo, ara.

Encara són les dues. No creu poder suportar una hora més. Voldria ser a casa per dutxar-se, no vol tenir aquesta sensació nova, desconeguda, no la vol... la tem, la desitja, no la vol, tot i estar gaudint, està patint, està... déu, prou, prou.

Quan arribi a casa...

Les tres. No sap què fer, si marxar a casa i... o bé. Els sufocs encara li duren, el pessigolleig, la necessitat de passar-se una mà pels pits. Nota els mugrons erectes, reclamant-li atenció. El viatge en metro és etern. Etern.

Encara he de fer els entrepans. Faré tard. No puc. Ara no. Què faig?

Està molt excitada, molt excitada. No es reconeix, però no li importa. Encara pujant l’ascensor, amb el pa calent en una mà es decideix a deixar lliscar l’altra mà dins els pantalons ajustats. Cedeixen i la calça es retira com si durant tot el dia l’hagués estat esperant.

No sé, no puc, he d’anar a l’escola, ara no... buf!

S’ofega. Té calor, com si tingués febre.

Prou. Prou. Mai, en quarant anys ho he fet. És hora, ho necessito, la primavera s’avança, em crida.

Ràpidament es treu les botes, els pantalons, intenta pensar en ell. En la darrera conversa amb ell. En com se la mirava. Com mirava, dissimuladament, el seu escot. Els seus pits enèrgicament empresonats. Com l’estava desitjant, malgrat la prohibició tàcita, malgrat l’amistat, malgrat...

Mmmmmmmmmmmmmmmm. Es toca per sobre de la samarreta, ara hi posa la mà a dins, s’apreta el mugró dret, ara un, ara l’altre. Més, més. Comença a perdre el sentit d’on és. Les calces li fan nosa, li ve de gust posar-se la mà per la vora de l’elàstic, com fent-ho d’amagat d’ella mateixa. Retira el tros gairebé inexistent de roba i es posa dos dits dins la vagina, mentres un, maldestrament, acaricia el seu clítoris ara ja ben gros.

Els llavis, el clítoris, tot gira, mugrons, crits, pits, humitat, desig, està sola, ho fa, és ella, està a punt, a punt, a punt... aaaaaaaaaaaaaaaaaaah!

- Esther, Esther, estàs bé?

...

Déu meu, déu meu. No ho tornaré a fer mai més. Mai més. He trigat quaranta anys. Mai, mai.

Sap que durant molt de temps recordarà la cara de la seva sogra mirant-la amb els ulls fora de les òrbites, amb expressió de no poder creure el que està veient, de...

Buf!

4 comentaris:

  1. Caram nena!!! Vaja post, no?
    Aviam si aquest missatge arriba.
    Ens llegim.
    Salut!!!

    ResponElimina
  2. (entre planxa i planxa)
    Gràcies, guapu! Què hagués fet sense tu en aquest cas!

    Muacs!

    ResponElimina
  3. Esto... yo... ejem... no sé... BUF!!!!!

    "Déu meu, déu meu. No ho tornaré a fer mai més. Mai més. He trigat quaranta anys. Mai, mai"

    ¿por qué?

    Déjalo, no respondas ahora. Hazlo después de la publicidad. O mejor ... después de unas cervezas.

    ResponElimina