dimecres, 10 de febrer de 2010

DeSiGUal

No es trobava gaire bé, darrerament. Portava uns dies cansada, desanimada. No avançava a la feina, se li feia costa amunt per primera vegada des del canvi de planta. Buf, el que són les coses, anys i anys esperant, i ara no tenia ni prou clar que fos el que realment desitjava.


Época de rebaixes. Què poc li agrava en ella aquesta bogeria que se li desperta a la gran majoria de ciutadans, compradors compulsius o compradors ocasionals sense distinció. Comprem, comprem. Però potser necessiten tot el que compren?, acostuma a preguntar-se. La seva cap, en més d’una ocasió, havia arribat a la feina amb una faldilla (horrible, per cert, carrinclona, per més dades) fent gala, contentíssima, de la seva saviesa com a compradora: “Mireu, m’acabo d’estalviar 70 euros, una ganga, en costava 300 abans de les rebaixes i jo me l’he emportada per 230. N’estic encantada!” I ella, sense poder reprimir una ganyota imperceptible (gairebé interior, és clar, no estava “el horno laboral pa’ muchos bollos”) pensava si la seva jefa encara no coneixia la diferència entre gastar i estalviar. O malgastar, en aquest cas. En fi, cada any era el mateix, i en feia tants que treballava allà…



Va sortir de la feina sense gaires ganes de res. Li feia ràbia però necessitava uns pantalons. I no, no perquè fossin rebaixes i calgués comprar, estalviar, gastar o malgastar. Sinó perquè finalment la seva dieta demanava a crits canvi de talla. Mmmmmm, la 38, ja. Mai no havia estat en aquest número que li semblava lluny. I més ara, a la seva edat. Sí, sí, aquest cop, el règim rutllava…



Va agafar el camí cap a la seva botiga preferida: outlet i de rebaixes! Jajaja, sí la seva jefapija la veiés entrar-hi, la feia fora de cop de l’oficina. Per no tenir “classe”. Alló no era ni Versace, ni Furest, ni evidentment Gucci o Custo.



Li agradava aquella marca, i amb aquells preus més encara, i intentava no renunciar-hi, tot i que el seu fons d’armari fos més reduït que si anés a Zara o Mango. Però per què sempre necessitava justificar-se pel que feia!?



El va veure només que va entrar-hi: jove, bastant més que ella, amb un jersei vermell i uns texats estrets molts insinuants (si més no en ella li ho va semblar); els ulls grossos i d’un blau intens, cabells curts. Tan sols van creuar la mirada un segon. Ella, però, va retenir la seva imatge a la retina. De ben segur que ell ni s’hi havia fixat. Normal, gairebé li doblo l’edat –va pensar.



S’acostà a la zona de pantalons de dona. Bé, bé, serà arribar, provar-me’ls i marxar pitant. Encara tindré temps de fer una cervesa amb l’Esther abans d’arribar a casa. Buscant la talla, la nova talla, va veure com s’acostava a prop d’ella, a menys d’un metre, estava arreglant els penjadors de les camises al seu costat. El va mirar descaradament, aleshores, i una rampa elèctrica la va fer sortir del seu ja habitual estat de letarg. Va enrogir sense saber si ell s’adonaria. Buf, estava excitada, força excitada. Déu, però si podria ser el meu fill, va pensar, però si jo ja n’he fet quaranta!



Va agafar un parell de texans i va entrar a l’emprovador (continuaven fent-li mal els ovaris, com dies enrera, però ara d’una manera diferent). Era prou ampli i el mirall li permeté veure el reflex de la seva realitat. Sí, més prima que uns mesos enrera, però mare de dos nens, gairebé adolescents, o preadolescents, en tot cas, pesats, mandrosos i contradint a cada moment tot el que ella els deia; casada amb la parella de tota la vida amb qui semblava que ja s’ho havien dit tot; secretària a la mateixa oficina on va anar a fer les pràctiques quan va acabar l’FP…i superant just ara l’equador de la seva vida. Quaranta anys, es va tornar a dir.



Amb gest cansat, va deixar els pantalons damunt la cadira i tancà la cortina. Desitjava, malgrat tot, que ell, amb qualsevol excusa, s’atrevís a entrar, que s’hagués adonat de com l’havia mirat, ella, de com se l’havia menjat amb els ulls. Que entri i m’ofereixi un altre texà, va sommiar. Aquest pensament va fer que el seu cos comencés a excitar-se. El seu sexe, humit ara, li recordava que era viva. La cridava, i ella, va voler respondre: sí, per què, no?, es va dir. No tenia molta experiència, ni es masturbava habitualment, ni molt menys s’excitava mai d’aquella manera… però la imatge gravada, el record d’aquells ulls i els seus dits ara ja amb un ritme fantàstic, la van ajudar a arribar a l’orgasme més salvatge que mai hagués pogut imaginar. El corrent eléctric que tan sols uns minuts abans l’havia sacsejada va donar lloc a un esclat de plaer que va saber esmorteir amb la mà lliure.



En un no res ja tornava a estar vestida, tranquil•la, relaxada. Va sortir i va pagar els pantalons que ni tans sols s’havia emprovat. En el petit paper que ell (el mateix noi que feia uns segons li havia provocat un extasi genial) li va lliurar per tal que signés la compra amb tarja va escriure-hi unes paraules abans de tornar-li.



Li dedicà un somriure directe, agraït, i girà per marxar sense perdre’s el gest interrogant que ell li enviava mentres llegia: “Gràcies, feia temps que no ho passava tan bé!”.

Buf!


Prince - Kiss


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada