Piece by Piece

Va obrir el diari esperant trobar-se amb la sorpresa que la Neus li havia anunciat. Girà i regirà les planes: societat, cultura, fins i tot economia. Sempre havia estat imprevisible. Genialment imprevisible, la Neus. I sempre a prop. En la distància. Però a prop. Mirà un per un els anuncis, però res…

Tornà a llegir el correu que havia rebut dos dies abans:

“Joan, sé que et sobtarà rebre un escrit meu. Un escrit tan estrany. O enigmàtic. O poc aclaridor, finalment. Aquest cop no és un joc més, o sí. Però no per divertir-te, no per lligar-te una estona a mi, no per tenir-te entretingut. No. És només perquè no sé com dir-t’ho, com explicar-te… vull posar-hi paraules, per fi sóc capaç, a tant de sentiment callat, amagat. Sé que mai has pogut intuir res, i que tot plegat et sorprendrà, però necessito fer-ho.

Només et demano que durant uns dies, dos, tres, llegeixis el diari, o escoltis la ràdio amb més atenció. Que busquis. Que em busquis allà. On sempre he estat, on ens vam conèixer.”

Va somriure. Ai, Neus, va pensar, sé perfectament per on vas, què vols dir-me. Sempre he sabut dels teus sentiments cap a mi, de la teva dependència emocional… com m’he sentit d’important tots aquests anys sabent-ho…

“Des que l’any 95 vam entrar junts a la ràdio, i després al diari, he suportat el dolor, l’amor, la ràbia, la felicitat, l’angoixa que m’envaïa per no poder ser alguna cosa més en la teva vida. En el teu cor. Ho he suportat en silenci, estoïcament. Però ja no sóc capaç, ara ja no. Necessito deslligar-me. Deslligar-m’hi. Arran del teu, del vostre, divorci, vaig anar coneixent les etapes del dol. Les he conegudes al seu costat, les he viscudes per la mateixa persona que després les he patit jo. Cinc, són. Les cinc etapes del dol per la separació: Negació, Ràbia, Pacte, Depressió i Acceptació”

El somriure del Joan es va anar eixamplant mentres llegia: Ai, Neus, no sé si mai seré capaç de confessar-t’ho, però no, no t’estimo i mai t’estimaré de la manera que tu necessites. Per molt que pidolis amor amb escrits, amb gestos, amb jocs. El plaer l’obtinc de saber-me estimat (com només tu fas que m'hi senti) i això no ho vull pas perdre. Sí, és clar, es egoisme...

“Cinc etapes que sovint se solapen, es cruen, t’arrosseguen endavant permetent-te veure la llum i et fan retrocedir novament cap a l’obscuritat. La primera, la negació. Impossible creure que mai tindré cap possibilitat de sentir-me estimada com jo t’estimo. Va ser un cop baix saber que us anàveu a viure amb la Carme, ma germana. I més encara que fos ella qui m’ho digués mentres tu et limitaves a somriure. No. No. No m’ho facis, Joan, et deia, en silenci. Amb ella no, tan a prop meu no vull. No vull conviure amb la teva felicitat, el teu amor cap a una altra com sempre he fet”

Sí, Neus, recordo els teus ulls, la ràbia davant cada confidència meva. Eres sa germana però et devies a la confiança nascuda tants anys enrera entre nosaltres. Mories en cada aventura que jo gaudia, que jo t’explicava punt per punt.

“La segona vingué aviat: la ràbia. Com t’odiava quan em féies partícep de les teves passions amb d’altres, quan em feies saber l’engany en què vivia la Carme i que m’obligaves a mantenir en secret, com “bona amiga”. Mai has pogut intuir els meus sentiments però cada confessió era una punyalada, Joan.La tercera: el pacte tàcit amb tu, amb ella. Sense cap possibilitat de futur conjunt. Som amics, em deia, som confidents. No el perdo, sempre serà a prop meu. Viu amb ella, però és amb mi que es despulla de ment, de cor. És amb mi en qui confia, a qui necessita, amb qui compta”.


Tornà a mirar el diari. Ara des del principi. Tenia el costum, ella li ho va encomanar, de començar sempre pel final, per la darrera plana. Ara ho feu mica en mica: Portada, Internacional, Política, Catalunya, Barcelona, Societat, Economia, Esports, Cultura… res, no hi trobava res. Començava a sentir-se nerviós. Neus, on és la sorpresa, on és?

“La quarta va ser la més dura: vaig caure en la més absoluta depressió. La vostra relació ja estava plenament afiançada, els naixements del Pau i del Carles, dos anys després, hi havien contribuït. Els estimava tant els meus nebots! Els teus fills: una part de tu, una part de mi. Però aquest amor es tornava tristesa: ells eren un obstacle si mai decidies separar-te per… Tonta, tonta, tonta, encara hi comptava. Sabia que mai et confessaria el meu amor. Ara ja no. Però no volia deixar de creure que potse algun dia, tu, jo…

Va ser aleshores que vaig decidir acceptar la feina del diari, com a corresponsal a Madrid, i fugir. Intentar fugir de tu per no enfonsar-me del tot”.

Els seus ulls, ara mig plorosos, pararen atenció a la veu que a la ràdio donava les notícies de les vuit: Neus Soler Feliu, enviada especial a Madrid del diari El Periódico de Catalunya…

“I finalment l’acceptació. Joan, mica en mica el dolor s’anà transformant en pau. La pau que sempre havia buscat, desitjat, al teu costat, ara la sentia. Lluny de tu. La distància, la teràpia, el teu divorci de la Carme, van ajudar, és clar, a curar la ferida. Però no t’he oblidat. No he volgut oblidar-te.

Estic bé, ara, estic bé. I és ara que sé que puc viure sense esperar el teu amor, sense tu, sense patiment.

Però no vull, Joan. Puc, ho he aconseguit, per fi. Però no vull”.

…ha estat trobada morta aquesta matinada. Neus Soler de 34 anys en feia dos que residia a la capital. Els veïns, alertats pel que semblava el soroll d’un tret, han avisat la polícia i el Samur però quan ha arribat l’equip sanitari la coneguda periodista catalana ja era morta. El seu currículum professional…