dimarts, 12 de gener de 2010

La necessitat de fer Dissabte

De tant en tant... si més no a mi, em cal fer dissabte. M’és necessari, però em fa taaaaaaanta mandra. Ho sé, sempre ha estat igual, i m’invento mil i una excuses per tal de no posar-m’hi.

Llegeixo, o surto a fer un cafè, o a passejar, o vaig al cine, o miro qualsevol programa de la tele (no més de cinc segons, de fet un dels meus vicis és fer zapping...), fins i tot no faig res. Tot per no començar a feinejar.

Però, inevitablement, davant el caos, en algun moment, la casa em xiula i m’informa de la necessitat real de posar-hi ordre. No, no em xiula: em crida, em prega, em demana, m’exigeix, m’obliga, em convenç. I, aleshores, després de setmanes, de mesos, de només queixar-me perquè no trobo res a lloc, perquè tot està ple d’andròmines inútils o perquè em cal renovar alguns objectes (de més o menys utilitat) sembla que comencen a venir-me les forces necessàries. Mica en mica. Però continuo sense decidir-me, m’aboco al balcó, miro les figures abaix, el cel, els núvol, i no m’hi vull acarar... no encara.

- Però ho de fer, em dic. No pot continuar així, això: entri a l’habitació que entri sento que el desordre s’ha fet l’amo i senyor. El caos domina i jo continuo immóbil, bloquejada. Obro portes, miro, m’entristeixo mentres em sento impotent, inútil, davant de tant desordre. Obro i tanco, amb clau, o no. De vegades només ajusto; sovint el munt de papers, de trastos vells i inútils impedeixen que pugui tancar bé. Ni amb força. Perquè no és amb la força que ho aconseguiré...

I un dia, un gest alié, un comentari sentit de lluny, una conversa amb un amic o un desconegut, em permet decidir-me, m’ajuda a decidir-me.

- La casa no està bruta, Núria, només està desendraçada, posa-t’hi. Notaràs com mica en mica et sentiràs millor, davant els avanços. Però no pretenguis arreglar tota la casa alhora. Fes-ho racó per racó, habitació per habitació, i tancant portes, mirant, abans de fer-ho, des del llindar com has aconseguit una fita més. Comença per la galeria, potser la zona més impersonal, no necessites implicar-te gens (penja-hi algun quadro, canvia les cortines per unes amb molts colors, i crema-hi inciens després de la neteja, de l’ordre). Que sigui aixó el punt de partida cap a espais més difícils, més emocionalment complicats: l’habitació on dorms, on dormiu... Desfes-te de tot alló que et fa mal, que no et convé, que et molesta, per molts anys que faci que ho tens al davant, que comparteixes el dia a dia. Llença productes caducats o fets malbé, res és prou important, allibera’t, buida, endreça calaixos. Endinsa’t en els armaris, allà on mai t’hi has atrevit a posar-hi la mà, per por a no saber què hi trobaràs. Per por d’enfrontar-te a un: “em cal llençar aquest got mig trencat”, “necessito més plats”, “vull una altra alfombra”. Estic cansada de tantes coses que no em calen, que ja m’avorreixen...-em dic.

He demanat ajuda a una amiga, en algun moment he dubtat què havia de llençar, i que no. O em venien records, i m’aferrava als objectes, les fotos, els escrits. Ella m’ha ajudat, com sempre, i ha fet amb mi part de la feina, la més feixuga...

...

Sense adonar-me fora s’ha fet fosc. Ara, malgrat els mesos emprats en arreglar, endreçar, alliberar casa meva d’objectes inservibles estic contenta: he fet molta feina, i veig els resultats, la cuina, el bany, l’habitació, la galeria, l’estudi, les habitacions de les nenes... tot ha canviat.

Em sento tranquil•la, inexplicablement tranquil•la malgrat el cansament. I feliç, i alliberada.

Feina feta. Feina necessàriament feta. Ho he aconseguit, tot i que no acaba tot aquí.

...

Fe d’errates: No puc entendre què ha passat, tot just he rellegit ara el text. Segurament és error d’impremta : allà on diu CASA MEVA o només CASA, heu de llegir EL MEU CAP O LA MEVA VIDA, és d’això del que parlava, del que us volia parlar, és on he estat fent dissabte de debó, totes aquestes setmanes, els darrers mesos... a tots i cadascun dels seus racons.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada