dimecres, 6 de gener de 2010

He aprés

Sap que ella no és tothom. Intenta posar-se en el lloc de l’altre. Però hi ha vegades que no ho aconsegueix. Li costa el fer mal perquè sí. I li costa l’adéu sense una explicació: per respecte, per l’amor que hi va haver, perquè hi anidava una mica d’apreci. Qui sap, potser, perquè només fos perquè hi va haver una relació. Petita, gran, mitjana o sense mida.


Ara torna a viure un adéu. Sí. Però ha decidit que vol aprendre’n, no vol quedar-se amb mal regust, amb sensació de buidor, de no haver sabut fer-ho. No. Vol quedar-se amb una nova lliçó apresa. I amb un gràcies aflorint els seus llavis.

- Gràcies!

Sí, gràcies perquè amb tu he aprés que sé oblidar, que sé, sabria, podria, tornar a estimar. Amb tu he aprés que res és absolut. Res. Ni tan sols ell. Ni quatre anys, ni vint. Si de cas tu mateixa.

O jomateixa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada