dimarts, 19 de gener de 2010

El Pacte

Mira novament la safata d’entrada del seu correu. No. Res. Fa dies que no rep cap correu seu. Sap què li dirà, ell. Sap també què li dirà, ella. Tot i així sembla que li agrada seguir el camí marcat tàcitament. Per l’un, per l’altra.

Fa ja més d’un any que dura aquest pelegrinatge epistolar virtual i sempre amb el mateix format: pregunta, resposta, comentari.

Quan ja fa estona que no hi pensa -un expedient demana a crits tota la seva concentració- els cascos on té sintonitzada la seva emissora preferida li envien el senyal acústic d’entrada de correu nou.

Marca l’enviar i rebre. I sí, ara hi arriba, amb un mig somriure veu el seu nom a la bústia d'entrada. Un missatge sense assumpte, com sempre. Està conveçuda que no li'n posa perquè no sap ja quin tema podria resumir el que li vol dir. Tant de bo, deu pensar, en trobés un que fes que ella canviés de parer. El fons del missatge és el mateix de sempre, tot i que les paraules canviïn, o el to, la ràbia, l’alegria, o l’esperança que es pot llegir entre línies.

Ella, tot i que només una mica, pateix per ell, però també és cert que se sent pujada a un fals pòdium no demanat però no rebutjat.

• He pensat que potser, amb el nou any, bé, no sé, et venia de gust fer un cafè amb mi...

No, ell sap que la resposta serà no, novament.

• No, gràcies, però no.

D’acord, no passa res, serà la seva resposta. Si mai canvies de parer, fes-m’ho saber. O no, jo continuaré demanant –t’ho, setmana sí, setmana no. Mes darrera mes. Any rera any. Cuida’t, li diu. Cuida’t.

Es tracta d’un pacte tàcit, necessari, esperat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada