divendres, 31 de desembre de 2010

I un altre any mes...

No m'agrada, ni mai m'ha agradat celebrar quan toca perquè toca, ni fer regals quan és el dia qui mana, ni sortir a passar-ho bé perquè és Sant Joan, Cap d'Any, o el vermut de Nadal de la feina.

Una mica d'esnobisme hi deu haver, però un molt de: només hi mano jo, i jo -i no el calendari- decideixo si és el dia, el moment, l'hora.

Tot això per dir-vos que m'agrada molt sortir, encara ara, que necessito fer migdiada per aguantar, o malaguantar, una nit de ball i alcohol, però continuo fent-ho; disfruto amb xerrades amb amigues, com ahir nit, davant un mojito; i la festa no té horari si estic bé. Però... casualitats o no hi ha una sèrie de celebracions que no van amb mi. I pel que sembla tampoc amb els meus, fa no res l'Aina em deia: Quina mania té tothom en enviar correus de feliç any nou!!

No, no som de celebrar el cap d'any. Ens agrada ser els quatre junts, sols, i entretinguts, però sense estridències, com ara mateix, mentres escric, esperant les dotze o, com la jana, desitjant que ja siguin las dotze per anar a dormir! Demà matinem (anem a esquiar, bé, ells, jo a caure i caure) i no és qüestió de pujar-hi cansats.

Com cada any, com tothom, suposo, rebo missatges de correu felicintant i desitjant i alegrant-se pel nou any, i aquest que ja acaba; també sms... només que aquest any he decidit (jomimeconmigo) no contestar-ne cap. Una altra mostra més de voler anar contracorrent o de recordar-me, de tant en tant, que encara puc decidir segons què, sí, d'acord.

Cosa que no vull que es tradueixi en què no us desitgi... una bona sortida i entrada d'any. Si us plau, no deixeu de ser-hi. I ben aprop, si cal.

dimecres, 22 de desembre de 2010

No, jo dic no, diguem No...

El Tribunal Suprem destrueix la immersió lingüística
Invoca la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estatut, que anul·lava la prevalença del català a l'escola

El Tribunal Suprem espanyol ha emès tres sentències en què obliga la Generalitat de Catalunya a fer servir l'espanyol com a llengua vehicular a les escoles. Les sentències resolen diversos recursos de pares que denunciaven que els seus fills no podien fer les classes en espanyol. El Suprem ordena a la Generalitat que adapti el sistema d'ensenyament a la sentència (pdf) del Tribunal Constitucional sobre l'estatut i que l'espanyol sigui introduït com a llengua vehicular 'de manera proporcional i equitativa al català en tots els cursos'.

El Suprem, doncs, invoca la sentència del TC per destruir la immersió lingüística a Catalunya, i diu que l'escola ha de demanar als pares quina és la llengua habitual que volen per als seus fills.

També obliga que les comunicacions, orals i escrites, que reben els pares siguin en les dues llengües.

Font: Vilaweb.cat
...

I els anys passen i tot continua igual!

dilluns, 20 de desembre de 2010

Lo que me queda por vivir - Elvira Lindo

Para Miguel,
por supuesto.

Para su hijo Miguel Sánchez Lindo,
autor de la portada,
por ejemplo,
por supuesto.

Sí, me ha gustado. Pero claro, tiene truco. Yo también necesito escribir como terapia.

A mí me ha ayudado, escrito tras escrito, hablar de mí para superar mis miedos, la niñez obligatoriamente madura y ausente de juegos, mis carencias actuales producto de un pasado lejano y reciente.

Elvira Lindo se ha atrevido con su historia, lo hace a menudo cuando escribe artículos, y cuando se sumerge en Manolito, pero esta vez ha llegado, estoy convencida, a hacer las paces con ella en su pasado. Con aquellos que formaron parte de él y siguen, o se quedaron por el camino. Desde la madurez estable, sin resentimientos, odios, ni rabias que enturbien el pasado. Desde el haber aprendido, con todo ello, con ese caos, su caos, las herramientas que le permiten ser quien es. Que no es poco.

Rompiendo los tópicos de juventud, embarazo precoz, carrera inacabada y fracaso en la misma frase. Porque como dijo Chaplin Podemos ser quien deseemos, salvando un único obstáculo: nosotros mismos.


Y claro, Elvira habla por boca mía en más de una ocasión ("Siempre he padecido, más aún entoces, la tentación insana de acercarme a quien no me muestra afecto abiertamente, tratando de descubrir, imagino, las razones de ese desprecio"), de mis autojuicios destructivos de los que he conseguido casi librarme ("Tengo la poco aconsejable costumbre de juzgarme muy duramente, de hurgar en lo que me produce desconsuelo"), de la rabia que siento en ocasiones por no ser capaz de poner palabras a lo que siento ("Hay sensaciones que pierden su valor en cuanto las convertimos en palabras"), de la extraña adolescencia y juventud que marcó mi presente (" Como si fuera un escenario barato y limitado de una comedia de situación para representar la adolescencia y la juventud, escenario del que luego, irónicamente, como una mala broma de la vida, me resultí tan dificil escapar"), así como de mi necesidad constante de ser jomateixa, siempre, desde que aprendí a quererme, escapando de la deslealtad, a mí, y a los que me rodean ("La deslealtad a uno mismo no se suele advertir en el presente, se camufla de malestar, de ansiedad difusa, porque éstas son dos sensaciones mucho más fáciles de sobrellevar").

Habla de mí, de ella. De mí cuando me acomodé a lo que tenía, a pensar que no merecía nada mejor, nada más; me acomodé a mi vida, a mi presente en cada momento, sin pensar en que el cambio -siempre interior- era posible ("Qué pocas veces supe perseguir lo que quería. Hay un mecanismo por el cual uno consigue convencerse de que lo que se tiene es lo que se desea y a él me acomodé yo algunos años") y sí, como ella, soy capaz de ver heridas de infancia, cual heridas más profundas que las físicas, porque ésas sanan, dejan de doler y se olvidan; las de la infancia, sencillamente, no ("Perspicaz a la hora de detectar a otros que, como ella, esconden una herida de la infancia"), y como ella, Elvira, viví la separación y posterior reencuentro con mi hermana, y la consciencia de que nunca, nunca, cuando el amor duele, debería hacerse acto ("Consciente de que jamás se debería hacer el amor cuando el amor hace daño").

Me veo en ella con la pose distante que a veces necesitaba mantener ("La rabia de quien no logra encajar en situaciones convencionales, de quién desearía ser abrazado pero no sabe ya abandonarse a los cuidados de nadie, incluso parece rehuirlos"), y me veo en la búsqueda de mi yo inencontrable durante años ("No es sólo que ande perdida, lo que me ocurre tiene más dificil solución: me he perdido a mí misma, no sé quién soy"); en la necesidad de ser absolutamente sincera -sobretodo con mis defectos- a mis seres queridos ("Yo me quedé con la tranquilizadora sensación de haberle confesado quién era yo, como si la verdadera esencia de uno estuviera más en lo que nos resulta vergonzoso que en aquello que nos enorgullece").

Y sobre todo me veo en la obsesión/adicción que viví durante años, enganche mal llamado amor, cuando no lo es, en ocasiones, ni se le asemeja: "Cómo se hace para pedir ayuda, para contarle a alguien qeu un desgarro interior no te deja dormir, cómo se lelga a comprender que hay amores que han caducado, que prolongarlos es pudrirlos, cómo aprende uno a defenderse, a tener dignidad y no desear la compañía de quien sabes de antemano que te destruye, cómo distinguir entre amor y obsesión, por qué luchar por lo que ya no te pertenece, cómo se hace para estar triste sin humillarse, cómo aprender a comportarse correctamente, de tal manera que no tengas que pasar la vida rumiando errores que duelen más que por su gravedad por la cantidad de veces que los has repetido".

...

Gracias, Elvira, todo un placer. De tí aprendí a hablar de él como mi santo, qué no ibas a seguir enseñándome!

(me da igual si la novela es buena, o mala; si tu falta de imaginación te lleva a hablar de tí; o de si usas la escritura como terapia, sí, me da igual, porque una vez más... has hecho que crea en el presente, y que el futuro, ya llegará, si llega!)

...

dijous, 16 de desembre de 2010

Els Reis no existeixen! (i no són els pares, tampoc)

Tres anys i mig. Més de 40 mesos. Aproximadament 160 setmanes. No sé, cap a 1200 dies. Nits. Una altra nit, i una altra. L'estimava amb bogeria de dia, tant com l'odiava de nit.

Si us plau, prou, prou. Tothom opinava: No ho fas bé, l'has malacostumada, nota els teus nervis, no l'agafis tant, deixa-la plorar.

No puc, no puc, una altra nit més no, no puc.

Un matí, ja en tractament psicológic, i ja prenent pastilles per aguantar els nervis durant el dia, vaig arribar a la feina. La Piti m'esperava, sempre cap a la mateixa hora, per fer el cafè juntes:

L'odio. Vull que es mori. No puc més.

Ella, mare també, em va deixar dir. Sabia com l'estimava, però em va deixar dir. Perquè ho necessitava. Recordaré sempre aquell dia.

Metges, psicólegs, Estivills, àvies. Res. No li passa res. NO vol dormir. Dormir no està fet per ella. No és res.

Quan alguna amiga o companya em venia amb la història que no havia pogut dormir, pobreta, perquè el nen, la nena, havia passat mala nit, jo senzillament notava com la ràbia m'envaïa. I marxava sense contestar, per fora. Per dins no ho suportava i maleïa.

I sí, es feia novament de nit.

Vaig sentir la nena plorar, tota la nit. Em deien els veïns. Fins i tot van arribar a insinuar si la maltractàven.

No, a ella, no. Però recordo cops de cap contra la paret, meus. I crits amb el Miguel. NO puc més. No puc més. Plors meus, ara.

Vaig escriure al Pare Noel. Allà al Cercle Polar Àrtic. Jo, que no hi crec, ni mai he cregut.

I als Reis d'Orient.

Aquell dia feia 4 mesos. La primera riallada forta, divertida, enérgica com ella, li sortí aquell matí. A la nit, sí, també, va continuar plorant i despertant-se. Alguna nit, en aquells tres anys, vaig arribar a comptar que es desvetllava 20 vegades. No una o dues, o tres, sinó 10, 15, 20. Va començar aviat a parlar, naturalment, a cridar-nos quan trigàvem a anar. I sí, vam fer dos cops, o tres, l'estivill. Rellotge en mà. Però té un marge de no resposta del 2%: un u per cent, l'aina; l'altre, la jana (tot i que només va estar un any per aconseguir fer la nit i, ho negaré sempre: encara a dia d'avui necessita quedar-se adormida al nostre llit per agafar la son).

La vaig escriure, i com la del Pare Noel, la vaig ensobrar i enviar a la bústia groga del carrer de dalt. Encara les guardo, totes dues. La dels Reis deia així:

Estimats Reis,

Em dic Aina i avui faig quatre mesos. Encara no sé escriure i per això li he dit a la mare que ho faci ella per mi.

Només us vull demanar una cosa. Sí, una, perquè ja ho tinc gairebé tot. Bé, vull dir que, de moment, totes les coses materials que necessito, les tinc.

El cas és que el regal que vull no val diners, i amb aquest també farieu un regal al pare, i a la mare: VULL QUE M'ENSENYEU A DORMIR, perquè des que he nascut que no ho he aprés.

De dia em costa molt i ploro fins que no ho aconsegueixo, i perquè m'hi obliguen. Però de nit no hi ha manera. És pitjor. Em desperto moltes vegades abans no agafo el son, i no dormo més de dues hores seguides. La mare apunta cada vegada que em desperto i quanta estona trigo en adormir-me. Sovint em quedo ja al seu llit, amb el pare, també, per no aixecar-se tantes vegades.

No demano tant, oi?

Res més Reis, espero que em concediu el meu regal, i us envio un munt de petonets i abraçades.

Aina (i els seus pares)

.....................................................................................

Els Reis no existeixen, o la carta es va perdre, perquè encara trigariem tres anys a dormir una nit sencera. U-N-A N-I-T S-E-N-C-E-R-A. No, jo ja no hi crec en els Reis.

dissabte, 11 de desembre de 2010

Mis lágrimas en tus dedos

Mis lágrimas en tus dedos

Desde el principio, los inicios, todo empezó… es la historia de unos encuentros y desencuentros digna del guión más inverosímil.

La vida nos fue llevando por el mismo camino.

Es increíble, me decía a mí misma, viviamos en la misma calle del mismo barrio, de pequeñas, sin saberlo. Y con los años, ambas, sin conocernos, marchamos de aquella zona para volar hacia donde un poeta cantaba aquello que de vez en cuando la vida nos besa en la boca.

Y los años van pasando.

Yo estudio, tú estudias: la misma carrera. Aún así; nada nos había unido, aún. Aún.

Recuerdo como si fuera ayer aquella reunión, ya madres, el mismo colegio y un único objetivo, la felicidad de su hijo, de mi hija. Tardes, a veces noches, y más tardes.

Seguimos juntas en aquel presente.

Con el tiempo supimos cuándo coincidimos por primera vez con nombres y quizás apellidos: Una pizzería, cada una a un lado de la barra. O de las mesas.

Una tarde, soy capaz de revivirlo como si hubiera sucedido ayer, ocho años atrás, un desagradable encuentro me hizo llorar. Lloré de tristeza, y rabia, y pena.

Ella solo me miró, me pidió que no llorara más, que esa situación no merecía mis lágrimas, alzó una mano y las secó: secó mis lágrimas. Nunca nadie, nadie nunca desde que tengo uso de razón, o edad para tenerla, ha secado mis lágrimas sin ser una metáfora.

Solo ella.

Solo por eso RSD será siempre alguien con espacio en mi corazón. Aunque nunca más vuelva a verla, a reírme, a contar y cantar.


(hablando de eternidades)


dimecres, 1 de desembre de 2010

Wikileaks Familiar

Fa molts, molts anys, tants com 28, un dia la Pili, ma germana gran, va haver de fer una redacció per a la classe de català a l'institut. Aleshores feia 2n de BUP, sí, al Maragall. Com jo després.

Havia de fer una descripció, i això és el que va escriure:

"Sempre m'he volgut imaginar sense la meva germana i ara ho trobo difícil.

Té ara 13 anys però parla i pensa com si en tingués setze o disset.

D'alçada és més o menys com jo, porta una gran melena de cabells rossos, i el seu pitjor problema és a l'hora de comprar sabates perquè té un peu molt gran.

El que més m'agrada d'ella és la seva intel·ligència, quan anava a segon de bàsica deia que la professora li tenia mania i enveja perquè ella sabia més que la mestra.

És una noia que quan busca qualsevol cosa no ho deixa fins que ho ha trobat.

L'admiro molt pel seu fort caràcter i encara que som germanes molta gent no ho diria.

Ara penso que a vegades és bo tenir-la al costat, i millor com a amiga que no com a enemiga"

Pili Puntero

..............

Ja veieu, anys després, molts anys després, en enterar-se de la mort, sobtada, de la germana d'un conegut personatge, em va enviar un sms: Prométeme que nunca te morirás antes que yo. Li vaig contestar: Te lo prometo, si tú tampoco lo haces.

..............

Hi ha molts moments, molts, en què ens hem allunyat, però sempre hem sabut el camí de tornada; hem plorat, rigut, cridat, juntes. Mai oblidaré una frase que va deixar anar un dia d'aquelles dures setmanes a Sant Joan de Déu: Sin ti nunca lo hubiera soportado (sense mi i sense ell, evidentement).

Un petó ben fort a la millor germana gran que podia tenir, curiosament fa ben poques hores que m'ha enviat un correu dient que m'estimava.

Ho sé, jo també.

..............

Suposo que podia posar alguna cançó més adient però és que aquesta, senzillament, és ella. Sencera.

Un petó,

dissabte, 13 de novembre de 2010

La Núria i les seves pors

Un d'aquests dimarts, al curs, vam haver de fer una relació de les nostres pors. Qualsevol por, real, irreal, viscuda, oblidada, temuda, obsessiva. Pors. Qualsevol por: pors que anul·len, però de les que et fan créixer, de les que et paralitzen, però també aquelles que t'empenyen a continuar lluitant.

Vaig atrevir-m'hi, i les pors van anar aflorint, com van anar apareixent, us les penjo.

1- Barreja de por i fàstic: als escarabats, les cuques, les rates, les gavines (les de Barcelona, si més no).
2- Ser a la muntanya i trobar-nos un gos, molt més que trobar-me l'ós de la Vall d'Aran, o un porcsenglar a Collserola. Un gos abandonat, afamat, amb tanta por com jo però més ràbia, més dents, més força.
3- Els atacs de ràbia de la Jana: incontrolables. Em produeixen por, i impotència.
4- Que el nen torni a patir un càncer. Aquesta por m'anul·la, em desmunta, em governa els mals pensaments.
5- La mort: la meva quan la penso, quan la ment s'hi recrea, imaginant-la amb tot luxe de detalls.
6- La mort dels que estimo, dels qui necessito i em necessiten.
7- La por a no suportar el dolor, qualsevol dolor dels que atrapen el cor, el cos, la ment.
8- Por a embogir quan tinc un atac d'ansietat.
9- La por a tornar a patir-ne un, d'atac de pànic.
10-La caiguda, des de casa, d'algú. D'elles. És curiós, tant la jana com l'aina han pujat en parapent, i l'aina s'ha tirat en paracaigudes, no em va fer cap neguit important. El finestral de casa em supera. L'alçada a casa(no em passa a la muntanya, mai, per molta alçada que fem).

Freud diria... Que digui!

Smackmellon - High Wire

dimarts, 2 de novembre de 2010

La Novia Eterna

Aún ahora, tantos años después, cuando leo, ella se tumba a mi lado, y me escucha atenta. Me escucha mientras juego con sus pechos, me escucha aunque yo ya no le lea en voz alta.

Sí, hubo un momento en nuestra relación a partir del cual no hubiera hecho falta que habláramos porque ambos sabíamos qué iba a decir el otro tras según qué comentario, o ante una situación curiosa. Reíamos y reíamos, ella, traviesa, respondona, decía divertida: "En breve no hará falta que me digas ni lo que piensas, hasta eso adivinaría ya de tí!".

Nada era aburrido a su lado, nunca lo ha sido.

Juntos bajamos a la calle, toma mi mano con prisas, como suele hacerlo casi todo, como cuando me besa, con ese ansía, ese torrente de lenguas, labios, saliva, con ese deseo que la invade de pronto , que nos invade (sí, como a mi, cómo la deseo aún ahora ¡tantos años después!). Me acaricia los dedos con los suyos y, a veces, distraída, desabrocha los botones de mi camisa y juega con la pelusa, ya blanquecina, que recubre mi pecho.

Mientras paseamos, juntos, como siempre, siendo uno, abrazados, ella ríe por cualquier cosa... mis ojos apenas pueden disimular esa lágrima que, nuevamente, acude a empañar el presente vacío (No temas, Amor, me decía ella cuando hacíamos el amor, lloro porque soy feliz, muy feliz, tan feliz...).

No, por mucho que se empeñe mi terapeuta, su mejor amiga, y nuestra hija, no, Ella no dejó una huella en mi corazón al morir, Ella, se ha quedado conmigo como prometió, en ese amor eterno que aquel día nos juramos (cuatro rosas fueron testigos).

Ese amor incompleto que aquella tarde de viernes se apagó junto a su corazón: "Te quiero -me dijo unos minutos antes- la vida no es suficiente para quererte, te quiero para toda la muerte".

Y yo, simplemente, y como siempre, la creí.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Narro, Narra...

Bé, el cas és que -com vaig escriure ahir- haviem d'explicar una mateixa situació amb dos narradors diferents. Així que vaig recordar el segon cafè d'aquell matí (dimarts). Llegia feia unes quantes setmanes la mateixa novel·la, sí La Pesta d'en Camus, una mena de repte absurd com els que m'acostumo a posar de tant en tant, i fruïa perquè arribés el moment d'acabar-la: cinc pàgines. Només cinc pàgines. No m'importava tant com acabava com el fet de tancar el llibre definitivamnet. Cruel? Pobre Albert Camus? Jo què sé!

Així és que...

El segon cafè del dia

Només llevar-me necessito cafè: ben carregat, calent, amb llet. Sí, bàsic per poder considerar-me persona. Després d'una abraçada matinera li n'he demanat un a la meva parella. Me n'ha fet un com sap que m'agrada (i com me'l fa sempre, ell és el cafeter oficial de casa) i de seguida he pensat en el segon que em prendria, en el proper cafè.

Mmmmmmmmmmmmmmm, pensava, arribaré d'horeta a la feina, directament a la màquina del cafè i allà, mentres me'l bec, poc a poc, acabaré les cinc pàgines que em falten per donar fi a la novel·la que arrossego. No m'atreveixo a dir que llegeixo.

Tot rutlla, em dic, deu minuts abans de les vuit ja sóc a l'ofice. Porto monedes, correcte, trec el cafè i m'assec, sola, a una de les taules de la sala. Obro el llibre i abans d'acabar la primera línia ja sento veus a la sala. No alço el cap, no em giro. No. Però això no evita que les veus es dirigeixin a mi:

- Bon dia, matinera! Fem el cafè junts, Núria?

- Sí, i tant, seieu!

Cap gest al meu rostre evidencia el petit, petit, petit malestar que m'envaeix.


El seu segon cafè

No es considera persona fins que no pren el primer cafè. Avui l'ha fet a casa, el seu company li ha preparat com sap que li agrada: carregat, fort, amb la llet calenta, en got.

Ella li ha regalat una abraçada matinera per demanar-li, però no calia, ell sap que és qui fa els cafès a casa, per norma. I no li molesta, gens. Ella planxa, ell fa cafès. Segurament pensa que el pacte tàcit és desequilibrat així que mai no té un no per fer un cafè. Amb abraçada o sense.

Somriu mentres beu, la seva ment ja vola: fa dies que llegeix la mateixa novel·la i per una o una altra causa no troba moment de treure-se-la del damunt. No li està agradant gens, és evident, no li dedica més que uns minuts diàriament.

Només li falten quatre o cinc pàgines que se li resisteixen fa ja moltes hores.

Pensa en arribarar d'hora a la feina, entrar a la sala del cafè, buida per norma a tres de vuit, i treure el segon cafè. El cafè amb què donarà per acabada la lectura.

Ja hi és: s'hi asseu, obre el llibre, amb el cafè a l'abast de la mà i de seguida sent veus. Entren la Marta i el Sergi i se li adrecen:

- Bon dia, matinera! Fem el cafè junts, Núria?

Agafen les cadires del seu costat i se la miren somrient mentres ella plega el llibre.

- Sí, i tant, seieu!

Cap gest, no hi ha cap gest que deixi veure el malestar que l'ha envaida de cop!

(No, no miro la tele, però la música dels anuncis, i la música d'ER i d'Anatomia és, molt sovint, genial)

dijous, 21 d’octubre de 2010

El Conte i l'Emoció

Des de fa unes setmanes faig un nou curs: El Conte i l'emoció.

Quina connexió hi podem trobar és el que espero descobrir! O no, en el fons el que vull és alliberar la ment de números (feina), d'estudis (opos), tasques doméstiques (els tres virgos de casa inclosos) i, en definitiva, del món mundial, i a banda d'alliberar energia, és clar, aprendre'n tant com pugui, d'escriure.

Per això, i perquè no sóc tonteta, m'he buscar un bon company de taller: Muacs!

Així que ja ens veus al compi del bloc del costat i a mi centrats a la classe (no sempre, l'altre dia ens moriem del riure con dos Adolescents, etapa que vam deixar enrera fa ja molts anys, jo encara més que ell), fent les tasques que ens posa la "profa" (bé, esto: Núria, no em puc creure que no hagis fet res a casa! Deia mentres que donava per fet que d'ell no ho esperés mai, això), i apreciant la diferència de coneixements de tots els nostres companys (som com dos bàndols: ells i nosaltres dos! Ells treballen i nosaltres critiquem el que fan, lleig, ja us ho dic ara, lleig això que fem!).

El cas és que l'altre dia una de les tasques, que em va semblar molt interessant i que tot i que practicar sovint (com podeu comprovar amb els meus escrits) no sabia que feia (jo), doncs una de les tasques va ser: Distingir la veu del NARRADOR en un conte, relat, escrit, artible.

Existeix la veu del narrador Present/Directe/Protagonista que és un dels personatges de la història (Jo, per exemple) i explica només alló que veu (a banda que dedueixi pel que llegeix entre línies, o cregui entendre del que mira o... ) i els Narradors: Omniscient i Quasi Omniscient.

L'Omniscient, sembla ser, vés per on, que és el que jo utilitzo habitualment: No forma part de la narració: és aquell qui explica la història i ho sap tot. Coneix de tothom tant els pensaments com els sentiments més profunds, sap què passa aquí, allà, i dintre de cadascun dels personatges, principals o secundaris. Explica els fets en tercera persona, en present -el meu cas- o en passat.

El Quasi Omniscient/Objectiu/Extern només relata alló que veu, sense analitzar ni pretendre anar més enllà.

Com us deia més amunt la feineta que haviem de fer l'altre dia era tan senzilla com explicar una anècdota del dia anterior, o d'aquell mateix dia, que poguessin contar primer en veu directa (primera persona) i després passar-la a tercera persona (narrador O o bé QO).

Per no fer més feixuga aquesta entrada la publico tal qual i després penjaré (qui diu després, diu...) les dues versions de la mateixa història.

Pel que fa a la BSO agrair a la Medea que sempre ens faci conéixer cançons/melodies/músiques meravelloses. Gràcies.

I gràcies a vosaltres, també, per llegir-me. "Les històries que explico no tindrien sentit sinó tingués a qui explicar-les".

dissabte, 25 de setembre de 2010

Quan estàs feliç...(com una perdís!)

Sí, porto uns dies molt feliç, retant a la tardor, l'estació més odiada per a mi i alhora la més estimada. Curiosa paradoxa, oi? Sí, odiada perquè els "necessitats com jo d'un neurotransmissor, en condicions, de la serotonina" estem una mica en funció del vent que bufa tant a fora com a dins, i la tardor, també la primavera -tot i que a mi no m'afecta tant- doncs la tardor causa "estragos" entre les meves neurones; però alhora també és la més estimada de les estacions perquè adoro els colors que la muntanya m'ofereix aquestes setmanes, amb tonalitats que van des del groc més intens fins al marron més fosc i atractiu (passant pel verd, el vermell, el carabassa...).

En fi, una contradicció més de les que acostumo a envoltar-me: Así soy y así me acepto, negro, blanco, blanco, negro.

Bé, com us deia, estic en un bon moment, no especialment per res, o sí, però això ja seria part d'una altra entrada, no em puc queixar de la meva vida i m'estimo els qui tinc a la vora, i el que faig. Em sento a gust amb mi i he aprés a dur les regnes de la meva vida... bla, bla, bla.

Però, però, sovint per saber que una cosa és gran, tendim a necessitar comparar-la amb una de petita, per allò de situar-nos (sí, com el retrat robot erroni que l'altre dia vaig fer-li al meu company del voluntariat de Collserola... yunou, oi?). Així és que sé que estic bé perquè he estat malament, i perquè de tant en tant tinc baixades hormonals, temporals, o minutals... jo què sé! Sí malgrat la química i la teràpia continuo essent muntanya russa de tant en tant!

Total, sopàvem les tres, el jefe va marxar a veure un partit de caniques, o padel, o petanca, a l'ordinador (alló tan important a la seva vida... vinga, sí, ironia pura, que jo tinc moltes coses capdalts també a la meva vida que fan riure!). No recordo el motiu, ja sabeu, esa Dori que m'envaeix tot sovint, no recordo ben bé el motiu però alguna cosa em devia fer dir en veu alta i sense ni tan sols ser conscient: Què poc en sé de ser mare!

Plof!

L'Aina em va mirar i va dir: Però que dius, si ets la millor mare del món mundia!?

Ein? M'ho dius de debó?(momento cursiromànticoexistencialista).

Sí, mama, les altres mares o són massa exigents, o són massa deixades, o són massa serioses, o no fan res amb els nens, o no expliquen res... sí, ets molt bona mare, la millor mare.

Van venir els de l'ambulància en un segon ja eren a casa, el meu cor fibrilava, carregueu a 300, foraaaaaaaa, bé, torna a tenir batec, podem marxar.

Buf, buf, poques coses poden fer-te pujar l'ànim com aquestes inesperades i sinceres paraules (i dic sinceres perquè si jo sóc Doña Clarillas, a parer d'una amiga meva, l'aina trenca motllos).

Bien, bien, bien, així que tot i no ser una mare a l'ús, d'això ja n'hem parlat largo i tendido amb elles, ho estic fent bé i ens hi entenem... heu vist la peli Sirenas, de la Cher? doncs una mica així és la nostra relació, coi, i ens funciona! Què més puc demanar per estar, ser, sentir-me feliç!

Tingueu una bona tardor, i sobre tot, balleu, canteu, rieu i...

dissabte, 4 de setembre de 2010

Down By Law

Es una gran película, de hace unos años, de Jim Jarmusch. Recuerdo haber leído en una cartelera de unos cines de barrio que la anunciaban como "Don Bailón". Vale. Cada uno, verdad, escribe y lee el inglés como quiere (aunque yo, y eso es sagrado, me llame Núria con acento aquí y en la China Popular!)

Total, el tema de hoy (mi puñetero tema y con el que he estado agobiando nuevamente a mi familia estos días...-eo, lo justo, eh!, que tenemos poco aguante!!!-) no es el cine, sino: El Peso. El puñetero peso corporal mío propio yomiméconmigo que marca mis últimos, no sé, cuarenta años?

Nací con peso medio (supongo, hay que joderse que nunca he preguntado cuánto pesé al nacer, claro que conociendo a mi madre seguro que me dirá: pues lo normal! Hala pues, nací pesando lo normal!), pero enseguida y digamos que por causas totalmente justificadas fui una niña delgada, delgada, delgada. Huesuda. Sí, si es que me convertí en una experta tiradoradelacomidaquenoquería (es decir: toda) sin que nadie se diera cuenta. Recuerdo la hora de la comida y la cena como un suplicio: Ecs! Habas, verdura, pescado, fruta... Ecs a todo que no fuera un bocata de fuet con pan con tomate (purés incluídos, cuya textura me repugnaba).

Así, mi problema de peso por entonces, y hasta bien entrada la adolescencia (no sé, 16?) era de bajo peso. No me gustaba ir a comer a casa de nadie, recuerdo el sarpullido generalizado que unas croquetas (seguro que buenísimas) de mi tía (Leire, Saioa, guruche, sí) me provocaron. Buf. Tampoco, de más mayor, iba a comer a casa de los amigos. Y en casa de los padres del santo se subían por las paredes cuando iba a comer!

No sé cuándo se produjo el cambio (en otras cosas, ya véis, no he cambiado nada...) pero el caso es que un buen día me ví haciendo la dieta Herbalife. Hace de eso, qué, dieciocho años? El biológico (en paz no descanse nunca) dijo una vez: Núria tendrá siempre problemas de peso, andará con dietas. Lo clavó. Debe ser lo único sensato que dijo en su vida. En fin.

Empecé a comer, a comer, a comer... no a beber, que no, que la cerveza hace poquitos años que me gusta, y el cava otro tanto, pero a comer, mmmmmmm... de todo. Todo era un placer. Hasta la verdurita, a la planca o hervida (eso sí, la cebolla y el ajo ni de lejos aún ahora).

Hace tres veranos, después de verme en unas fotos (una, ya que no suelo hacerme) me ví por duplicado. Pero no había duda: Era yo, y solo era una yo. Jomateixa. Buf! Todo eso era yo? Me puse a dieta: Pronokal. Una pasta? Bueno. Pero bajé 12kg. Me quedé monísima de la muerte (como en todo, cuando me pongo me pongo, y no me salté ni un día la dieta, nada, a pesar de pillar navidad de lleno, nada. Recuerdo una noche de fiesta con los del curro: cómo mola mirar los toros desde la barrera -qué pasa, soy catalana pero me gustan los toros, y los sanfermines, aunque lo de matar ya...no!- y estar serena en una noche en que todos están desfasados. Genial, buena experiencia!): 53,5kg. Mi capullo preferido me tenía prohibido bajar de 54 y subir de 56 (subir le era lo mismo, era yo quien insistía en no subir... y me parecia imposible llegar a 56). Una magnífica talla 38 (a veces me sobraba, incluso).

Bua, vaya dosis de autoestima en vena.

Me he mantenido dos años, quilo, dos quilos arriba abajo.

Hasta hace unos pocos meses, la suma del descontrol de horarios (me quedé sin rutina a la vez que me quedé sin office en el curro), del aumento de ansiedad, de los conflictos emocionales, más la vuelta a los antidepresivos no ayudó... y así he llegado a donde estoy.

Bueno, así y metiéndome entre pecho y espalda montones de helados (Núria, prou, que me dice el jefe), cervezas, pan, pasta, saltándome comidas (yo era la reina de las cinco comidas espaciadas entre 2/4horas), abusando de las tapas, las patatas, las salsas. Vamos que eso no lo hace el agua, que decía el Txatxo (claro qeu él lo decía por otro motivo).

A día de hoy, maravillosos 68kg hacen de mí una gran Núria. Gran, gran, Núria.

Pero dadme tiempo: antes de Cap d'any me planto en 55kg. O eso, o me la corto (la oreja operada, digo)!

divendres, 20 d’agost de 2010

Vacances Novament

Lectures, nenes, crits, aigua, enyor, buscar, trobar, amor, pau, nenes, muntanya, llibres, blocs, dibuixos...

Tancat per Vacances, si us plau, quan torni vull trobar Tot a Lloc!

Petons,

Núria

Te...

dimecres, 18 d’agost de 2010

Tu recuerdo

Hola, me dijo de manera atrevida entrando por la ventana abierta de par en par. Vengo a verte. Y a instalarme en tí otra vez.

Le miré de frente, sonriendo.

Mi reacción me sorpendió, cómo era capaz de sonreir al recuerdo de tanto dolor? Algo había cambiado: por fin me invadía la paz, la calma, la sabiduría de los años.

Puedes quedarte unos momentos, sí.

Se mostró extrañado, ¿unos momentos?, replicó, no, ya te he dicho que vengo a instalarme, a vencerte otra vez, a destrozarte este día de agosto, y los venideros. Como siempre, entrar ha sido bien sencillo, el hueco del ventanal me ha invitado a hacerlo.

Tenía razón, sí, ví el sol resplandecer a través de él, pero no pude dejar de reír...

No te esperaba, no era a tí a quien esperaba. No importa, siéntate, me gustará mirarte.

Y me planté, como él, en aquel último día, como mágica dueña del tiempo, y de la mente, de mi mente: una chispa de emoción acudió en el centro de mi pecho, pero ninguna lágrima enturbió ese instante, seguí sonriendo.

Estoy bien, feliz, me gusta que hayas decidido volver, pero tengo cosas en qué pensar, ahora. Debes irte.

Contrariado me dijo, quizas para ganar tiempo y volver a conquistar ese trozo de mi corazón que fue suyo:

Si te soy sincero fue uno de mis mejores momentos junto a tí...

Sí, también de los míos, me alegro de coincidir, pero no puedo dedicarte más tiempo.

Un beso, no, dos, y cierra la puerta al salir. Ajústala, únicamente.

La ventana continuaba abierta, permimtiendo que el sol llenara de vida, pura vida, aquella estancia.

Se levantó, sorprendido, mientras depositaba el café encima de la mesa, y se daba cuenta que ya no era el dueño en mi salón, aquel que fue suyo... desconcertado fue alejándose lentamente; busqué a pleno alma ese sol radiante de primera hora, fantásticamente cálido, solo cálido, y alegre como yo.

La sonrisa seguía en mis labios, mis ojos ya no le miraban, de nuevo empezaban a soñar...

dimarts, 10 d’agost de 2010

Estupor y Temblores - Amélie Nothomb

Querida Amélie,

No lo dude: la seguirán llamando rara, y qué?, a mí me encanta su excentricismo, sus respuestas (las mentales y las reales), la manera tan fantástica de vivir la vida, sus idas y venidas (y no solo de Bélgica a Japón, me refiero a sus pasos del blanco al negro, del cielo al infierno, de la sonrisa a las lágrimas). Me siento muy identificada con usted, mucho.

Sus historias, como siempre, me hacen reir, pero también me entristecen al comprobar la realidad humana (de aquí o de allí, qué más da!). Pero es que su última novela (una de las primeras que publicó, lo sé, pero la última que he leído de usted) me ha hecho vivir una realidad tan excéntrica como la suya, o como la m´kia, como jomateixa.

He pasado unos días geniales en Les, Pirineo de Lleida. Un ambiente familiar (familiar porque los que allí estábamos éramos familias y compartíamos diez días de espacio y actividades), una comida genial, unas montañas que pedían ser pisadas palmo a palmo y un tiempo fresquito, fresquito (como deseamos en verano).

Total, ayer por la tarde, Aina decidió que le comprara una mochila para empezar la Eso estrenando (no, no recuerdo el nombre de la marca, pero sí, era de marca, aixxxxxx!) vale, sí, le dije, pero a cambio vamos a Bossòst caminando (y volvemos), y de paso hablamos y no callamos.

Así lo hicimos.

Pero como antes de emprender camino estaba con el portátil (sí, en el foro) y leyéndola (apenas me quedaban unas páginas) y me daba una pereza terrible subir a la habitación a dejar los trastos, decidí "depositarlos" en el mostrador de recepción (Portátil, cargador del portátil, una chaqueta de Jana y la novela -de la biblio- de Anagrama: Amarilla, ya sabe, de discreta nada).

Pues nada, dos horitas después, al volver, estaba todo... excepto el libro! No me lo podía creer. Buf.

Yo que este año estaba más que decidida a no conocer ni hablar con nadie en la Residencia (como un voto de silencio???) pregunté a diestro y siniestro a la hora de la cena. Mesa a mesa comenté el tema a todas las familias:

Un libro, cómo era?; Vaya, ahora la gente lee?; Y no se han llevado el ordenador?; No jodas, en serio?; Jajajaja, ui perdona!

Montones de respuestas diferentes, y la mayoría divertidas, que me hicieron conocer a quienes compartían espacio con mi familia pero de quienes no sabía ni el nombre.

Me reí mucho, mucho. Hubo respuestas y comentarios que me parecieron más surrealistas aún, pero me lo pasé en grande (sí, vale, estuve en mi salsa, a pesar de mi voto de asociabilidad... que no es ni voto, solo es contagio puro y duro de mis tres virgos).

Me convertí en la del libro. Que jartón de reir con unas chicas de Córdoba, ocasión genial para hablar con aquel papi de buenas pintas (y poca lucidez finalmente), para entrar en un blog que me hizo sentirme cómoda desde el primer momento y suscribirme y, bueno, para charlar con un residente hasta las tantas.

Ahí voy: el tema del libro dió para que este residente, llamémosle Antonio, sacara la psicóloga que hay en mí (esa mezcla genial de carne de terapia, de currante en un bar durante años, y de, bueno vale, cotilla increíble). Me contó y contó, y contó: de dónde sacamos esa capacidad de resumir nuestros cuarenta años en una hora y sin ningún tipo de miedo? Creo que pude ayudarle, sí (por experiencia propia? por sentido común del que suelo carecer? por la objetividad que da la no implicación y el desconocimiento?). Y me lo agradeció. Y yo a él: ser capaz de explicar cómo dar un cambio de rumbo (mental) a tu vida es síntoma que la pasta invertida en terapia -mucha- es rentable. Para tí, y para alguien más.

No, no, el libro no ha aparecido y claro tendré que comprarlo para la biblio (chissssst, enseñaré esta entrada del blog a ver si es un atenuante), pero si quien se lo llevó lo lee, señora mía; si Antonio hace algún cambio en su pensar; si las risas andaluzas de ayer sirvieron para ser un rato felices, que ya le digo que sí, y si acabo publicando esta entrada... hasta la "pérdida irreparable" habrá valido la pena.

Como tantas otras situaciones extrañas!

(sí, sí, como limpiar retretes en Yamamori siendo traductora, filóloga, intérprete...)

Un beso Amélie-San,

Núria (joma)

dissabte, 7 d’agost de 2010

Això, amic meu, només ho sap el vent!

Un pirata, fa ja més d'un any, em va fer conéixer la Katie Melua. No només conéixer-la: em traduïa les seves cançons. I no només les d'ella, es va convertir, cada nit, en el meu traductor personal. Xatejàvem cada nit, sempre que podiem, a cada moment. Tot i no conéixer-nos. No ens calia, però. El sentit de l'humor era força semblant, tots dos estimàvem la nostra llengua i tots dos teniem ganes de saber més de l'altre. Un cóctel perfecte. O els ingredients per un cóctel perfecte. Finalment no ho va ser. I què? Com sempre em vull quedar amb la història, no amb el final, no amb un fragment de la relació, no. Sinó amb alló que vaig aprendre d'ell, i potser, qui sap, ell de mi.

Una cançó d'ella, tornant a la Katie Melua, em va marcar: Piece by Piece. Sí, si m'heu llegit algun cop potser heu llegit un relat que sobre el dol, sobre el procés del dol fa uns mesos vaig escriure. Aquell era un dol particular, però el procés del dol no només contempla una separació, un canvi de domicili, la pérdua d'una feina, el trencament de la relació amb un amic, un trasllat, sinó també la pitjor de les pérdues perquè no té remei: la mort.

(La mort que ens recorda, de tant en tant, que estem vius i que la vida cal viure-la, no només deixar-la passar: gaudir-la, segon a segon, minut a minut. Encoratjats a véncer-la si ens planta cara)

Aquesta cançó té un especial significat per a mi, no només per qui me la va fer sentir (escoltar però sentir, també) sinó perquè vaig voler donar-li un especial significat. I sí, va fer la feina que havia de fer, fa uns mesos. Va servir per un adéu molt dur. Molt dur però molt necessari.

Quan vaig saber que Ella venia a l'Auditori vaig comprar les entrades, de seguida. Eren cares, però vaig poder triar, i els seients escolits, crec, eren bons. Dues companyes de feina em van ajudar, i els vaig deixar sentir alguna cançó.

En el temps des que vaig comprar les fins fa uns dies moltes coses han canviat al meu voltant, però sobretot dins meu, dins del meu cap, dins del meu cor. Prou, em vaig dir. Si tot té un final, el final ha arribat.

I, novament: què faig amb les entrades?

Evidentment, regalar-les. Però a qui? Per quin motiu? (no, sé que no cal un motiu per fer un regal però volia que fos una cosa especial...)

Ja ho tenia, sí, ja ho tenia.

Vaig escriure una nota, a mà, com poques se'n fan avui dia, però amb el cor, sincera. Els explicava, sense entrar en detalls, per què les entrades i per què a elles.

I els les vaig donar: Gràcies, gràcies -van dir.

Però no només això, sovint, les coses, passen per algun motiu: quan la IM va mirar la data del concert (14 d'octubre) el seu gest es va enfosquir, només un segon, tot i que temps suficient per tal d'adonar-me'n...

Recordo la data del trencament de la seva vida, no va ser a l'octubre: De qui hauria estat l'aniversari? -li vaig preguntar.

M'ho va dir, però només això, poc, sense voler continuar amb el tema, el que sempre porta al cor però que no vol que domini el seu dia a dia amb la relació amb els altres.

- NO saps com m'alegro! Passaràs el dia del seu aniversari en un concert preciós i amb una gran amiga teva. Encara em fa més feliç haver-vos triat per regalar-vos-les.

Per què a mi, per què ara, per què d'aquesta manera?

Sí, sovint tot té un perquè, tot i que costi veure'l (o pugui fer mal).

divendres, 6 d’agost de 2010

El carregador

Estem passant uns dies (Genials) a Les, Lleida. Algun dia m'entretindré a explicar-vos on i per què. Total, uns dies de caminar matí i tarda per unes muntanyes i boscos preciosos, de menjar bé, d'estar els quatre junts compartint oci (poques vegades a l'any tenim ocasió d'estar realment així), amb una temperatura magnífica... en fi. Tot fantàstic.

Sempre que fem maletes riem pensant: Què ens deixarem aquest cop? I sí, sempre acabem deixant-nos alguna cosa important, o més o menys important.

Total, ho hem dut tot... menys el cable que serveix per endollar el carregador de la bateria de la màquina de fer fotos a la xarxa. Nop. Hi és l'aparell, la màquina i, per primera vegada, les ganes de fer fotos ja que ens duem la màquina allà on anem però, però... no hi és el cable. Llàstima. La intenció era bona, i evidentment de les fotos fetes jo no hi surto, com habitualment, a cap.

(demanaré explicacions a l'ós de Canejan... potser cola!)

Ps. La cançó d'avui em recorda a molts viatges cantant-la amb les petardes!

(sí, tinc algun escrit al cap, pena que no hi hagi cap cable, oblidat o no, que porti directament els meus pensaments al bloc... encara!)

dimecres, 28 de juliol de 2010

El sinsentido

Hay algo peor que sentir que has perdido la confianza en alguien a quien querías, en un amigo, un buen amigo... saber que él la ha perdido en tí.

Lo siento con todo el corazón.

dilluns, 26 de juliol de 2010

Hay veces, galleguiña!




Que las palabras sobran, a veces faltan. Ahora pasa justo eso mismo. O al revés. O del derecho. Todo junto.

(tus juegos de palabras, querida, eran parte de tu encanto, donde estés, mil besos, cariño, cuídate, mímate...)

Con el permiso concedido del ruso...

dissabte, 17 de juliol de 2010

¿Qué es el Viento?

Recuerdo, en el colegio, Egb, algunos niños se metían con las orejas del Melero: Qué es el viento? Las orejas del Melero en movimiento. Ocurrió que, en algún despiste, claro, una no podía estar todo el día tapándose las orejas, alguien descubrió el secreto que yo más y mejor deseaba guardar (alguno más guardaba, también celosamente): Mis dumbos! Así, que al poco, la canción varió:...las orejas de la Puntero en movimiento.

Siempre llevaba el pelo largo. Siempre. Las coletas, la cola, si me la hacía, disimuladamente tomaba la oreja y la aplastaba contra mi cabeza. Y, ay, cómo un movimiento brusco retirara ese aguante natural (naturalmente artificial, por supuesto)...plof! Salían las bandidas sin ninguna consideración de su reclusión impuesta a disfrutar de la alegría del sol. Claro que yo era alunmna aventajada en el encierro de orejas atrapadas nuevamente por la tensión ejercida del pelo atado con una goma. Buffffffff!

Así, el pelo largo, dispuesto normalmente hacia delante, y controlando que en ningún momento, esa era otra, la oreja saliera por entre mi cabellera lacia y nada abundante: Et surt una orella entre els cabells! (Recuerdo que me decía amenudo Felip A. en el instituto, ya). Y yo, roja como un tomate, a esconderla de nuevo.

Qué risa tía felisa, verdad! Parece que lo llevaba bien, no? Pues no. Nada más lejos de la realidad. Juré y perjuré que el primer dinero que ahorrara sería para pagarme una operación de cirugía.

Era tal el horror que sentía por mis orejas que no permitía, normalmente, que me hicieran fotos porque nunca sabía si estaban bien tapadas o no. O las rompía si observaba algún destello orejil inadecuado (con los avances tecnológicos eliminar el objeto del crimen era más sencillo: borrar las fotos de las cámaras es un nanosegundo, algún Ivanovich y Siberia cualesquiera pueden dar fe de ello).

Tuve un novio tres años, uno de mis mejores amigos en la actualidad, recuerdo que al poco de dejarlo le pregunté: Cómo podías salir y querer a alguien con mis orejas? Creo que aún hoy en día no ha salido de su asombro ante aquel comentario. En fin.

Me operé. Sí. Me operé con 23 años, en el 92. Fue una operación de dos horas largas, anestesia total, ingreso durante dos noches, y mucho, mucho, mucho dolor. Mucho. El postoperatorio fue duro. Verano, calor, puntos (20 en cada oreja)... sin poderme bañar, claro, ni tomar el sol en la zona, ni... pero yo ya no tendría esos pàmpols.

Quedé perfectamente bien (de orejas, el resto soy como soy, y lo llevo más o menos dignamente cinco quilos arriba, cinco quilos abajo). Las orejas bien pegaditas, y con la posibilidad de hacerme colas de caballo, trenzas, recogidos en moño. Mmmm... pero, pero, pero la madre naturaleza tiende a su estado natural -como debe ser- por mucho que la mano del hombre meta cucharada (de ahí que cuando me hice la ligadura de trompas, por ejemplo, el cirujano me dijera que primero cortaban las trompas y después cosían porque en caso de no cortar, en alguna ocasión, y más de diez, las trompas se habían desanudado y oh! un bebecito más en este mundo!!!). Y sí, et voilà, la oreja izquierda dijo que ni hablar. que era una cotilla de pro (en eso va a ser que yo soy enteramente responsable) y se despegó. Puf! La tiparraca, y claro, el contraste con la derecha era aún mayor. Tengo la teoría, absurda, como la mayoría de mis teorías, que normalmente la izquierda está más despegada que la derecha y en mi caso era doblemente real (evidentemente con los años me he convertido en una experta en orejas: soy incapaz de recordar el color de los ojos de la persona que acabo de conocer, ahora, hazme definir la forma, medida, y "salidez" de sus pabellones y te hago un informe completo a dos páginas. O tres, si el órgano lo merece!).

Pues nada: No querías caldo, dos tazas!

A mi favor debo decir que nunca quise para los míos lo que no quería para mí: elegí a mi santo por la medida de sus orejas. Y de esa guisa mis peques tienen unas orejillas fantásticas (tal como me aseguraban los ecógrafos cuando me realizaban la ecografía de la semana 20, tras decirme: dos riñones, dos pulmones, un hígado, dos brazos con sus manitas y 10 deditos... todo bien. Yo les preguntaba: y las orejas, cómo son las orejas? a lo que me contestaban, sin ningún tipo de asombro, preciosas. Bien! -pensaba yo- Bien!).

Total, ahora 40 años, arrugas en los ojos, la frente, la comisura de los labios; celulitis hasta en el talón; estrías por un tubo; manchas de la edad por doquier; una nariz que se ve venir de lejos... y un único complejo importante persistente en el tiempo: Mi oreja izquierda!

Así que sí, que me he vuelto a operar. Fantástico. Anestesía local, un médico guapísimo, un postoperatorio tranquilo, sin ingreso, y reposo en casa. Eso sí, una puñetera cinta todo el día recogiendo mis orejas (hombre, no le voy a hacer un feo a la otra!) con estos calores. Poco dolor. Nada que ver, claro, la medicina avanza que es un primor, doy fe.

Y sí, me la miro, toda moradita ella, toda enganchadita, me la miro y me la remiro. Y pienso: si con tan poquito soy feliz, chica, pues que le voy a hacer!

Frívolo? Os juro que no, ha sido un trauma durante toda mi vida, y ahora por fin, me siento absolutamente liberada de la esclavitud de mis orejas.

(chsssssssssssssst... gràcies Manu de Manwe! )

Dicho lo cual,

diumenge, 4 de juliol de 2010

La Por a la Por

A veces el miedo nos paraliza.

Nos cambia el humor.

Nos acerca al infierno: a nuestro propio infierno interior; pero también al pasado, a ese que vuelve cuando menos te lo esperas.

(No quiero tener miedo a mi pasado, ya no existe. Lo he superado, por fin.)

Me gusta mirar hacia el futuro.

Y encontrarte allí.

dissabte, 3 de juliol de 2010

Bailamos una lenta?

De les poques d'en Bunbury que em diuen alguna cosa...

(No sempre cal saber el perquè de tot plegat. Sovint no és ni convenient! Per a què? Gaudeix del cami, et porti allà on et porti!)

Per cert, m'oblidava: GRÀCIES!! ;)



dimarts, 29 de juny de 2010

Fred com el Gel! - Ell (i 2)

- Sí, d'acord! -li dic.

Em demana que li truqui en cinc mintus, però estic tan nerviós que li truco tres cops abans que pugui parlar amb mi. Em vé tant de gust sentir novament la seva veu...

L'excusa que aquest cop ha fet servir és que ha anat a comprar gel.


Sense cap mena de control, ni ganes de posar-lo, imagino com seria lliscar aquell gel per la seva pell. Mmmmmmmmmm. Imagino com el desfà amb la seva calor, ella és tan ardent! Imagino els moviments que el seu cos fa, els seus malucs, els seus pits petis, en sentir el fred.

Li ho dic (no puc controlar-me: amb ella sempre faig i dic alló que sento, sense censurar-me, sense màscares de cap mena). La idea l'excita tant com a mi, ho sento a la seva veu. Reconec perfectament quan s'excita.

De cop, m'adono de la ridiculesa de la situació: tots dos excitats, cadascú al seu cotxe, a centenars de quilómetres, tan lluny l'un de l'altra. Però no. No és gens ridícul. En sentir la seva veu em resulta qualsevol cosa menys ridídul. Buf, vendria la meva ànima al diable per ser allà amb ella. Amb ella i el gel. Li ho dic.

"No es pot tenir tot", em contesta amb el to que sovint em descol·loca alhora que m'excita.

"Aleshores", li dic, "deixem el gel de banda!".

(Em pregunto si és conscient de la quantitat de sensacions que ha provocat en mi en tan sols uns minuts. Sí, crec que n'és, de conscient...!)


Como un Témpano de Hielo - Ella (I)

No podía dormir. Hacía mucho calor, y estaba nerviosa, seguía nerviosa. La cama se había convertido en una maraña de sábanas calientes, sudadas, descolocadas. No. Era imposible dormir con esa temperatura. Pensó en darse una nueva ducha.

Buf, entonces quizá me desvelaré aún más, pensó.

La mente, viajera como siempre, la transportó apenas unos días atrás:

"La situación era casi cómica, ridícula. Él había dicho que era una de esas situaciones que era necesario vivir para entender, para no caer en la risa tonta, en la vergüenza que produce lo ajeno cuando no lo entendemos y lo tachamos de absurdo.

Así era.

Miles de quilómetros los separaban. Como siempre, como desde el primer día. Hacía calor, también, como ahora. Con la excusa de ir a buscar hielo salió de la casa. Los ladrones aprenden tácticas para no despertar sospechas, y los comedores compulsivos para hacerlo a escondidas; también los drogadictos. Y ella, por supuesto, había aprendido cómo ser natural, últimamente, incluso cuando el corazón le latía a cien por hora, o su sexo empezaba a llamarle a gritos.

Se sentó en el coche y esperó su llamada.

Empezaron hablando de tonterías. O casi. O no. Quizás eso era la sal del aliño. De esa ensalada necesaria para llegar a los postres.

Le explicó qué había ido a comprar: hielo.

Él, ahora ella lo sabe (cualquier cosa le hubiera servido para excitarse de nuevo) le susurró uno de sus deseos: añadirle hielo a ese momento!

Ella rió, rió con esa risa suave, erotizadamente suave que no fingía, sino que le surgía de las entrañas y más allá cuando imaginaba sus manos, sus labios, su piel, en contacto con ella. Cuando a punto del orgasmo pronunciaba su nombre...

Dime, conmigo y el hielo? - como un juego, esperando la respuesta correcta, necesitada, susurrada-

Sí, sí, si he de prescindir de algo que sea del hielo!

Vale.

Vale.

Sintió miles de agujas cruzando sus labios; la vagina mojada, a estas alturas, totalmente. Sabía que él también estaba excitado. Cruzó las piernas, empezó a perder el control sobre su sexo... su mente viajaba con él.

Dónde estás?

En el coche, como tú.

Mmmmmm...

No me pongas esa vocecilla, buf!

Vale, paro. Paro.

(pero no deseaba parar, deseaba que él, como ella, jadeara, ronroneara, se mordiera un poco, a penas, los labios deseando que ese momento, el real, llegara... lo antes posible)"



Shakira - La Tortura (Official Music Video) - Watch more top selected videos about: Shakira

dimecres, 23 de juny de 2010

Móbil

Ahir se'm va morir, novament, el móbil. Es va omplir d'aigua... buf! és una història molt llarga. Total, estic gratament incomunicada. Sense problemes, per això. A banda, marxem uns dies i tampoc no tindré internet (això em costa més, bastant més). En fi, trobeu-me molt a faltar. Molt i molt i molt.

O gens.

Ni una mica.

I bona revetlla! (mai entendré perquè no diem Bona Tardor, Bon Hivern i sí diem Bon estiu, Bon Cap d'Any i coses semblants... però en fi, crec que desisteixo d'entendre ja res)

Petons.

No, Salut, i punt! Punto, puntero, sí.

diumenge, 20 de juny de 2010

D'aleshores ençà

Aquest és el títol del darrer capítol del "llibre" de la meva vida que la meva psico em va demanar. Una mena de Projecte Final de Teràpia i de final de llibre. I un inici. O la continuació d'un inici.

...

Fa un any, tot just ara, que vaig venir a la primera d'una llarga série de trobades, sessions. La primera entrevista. La recordo amb alegria. I no va ser una conversa, ni de lluny, distesa, ni feliç, ni agradable; no podia deixar de plorar. Però quan hi penso veig que alló va ser l'inici del canvi, el dia menos pensado . Va significar un renéixer, un puc i vull renéixer i ho faré. Sí, ni que sigui per elles, remuntaré el vol.

Sentada davant la Núria em veia incapaç de contenir les llàgrimes. Durant els quinze mintuts primers elles van ser les úniques protagonistes. No sóc original, ho sé, els mocadors de paper que ella hi tenia sobre la taula em feien pensar en què tots els que allà arribàvem, d'una manera o una altra, teniem els nostres conflictes. I pors. I neguits. Però també anàvem amb l'esperança d'aconseguir-ho. Vaig anar acumulant un munt de mocadors rebregats. Em va portar un got d'aigua. Això, el seu somriure, el que m'acompanyà al llarg de molts mesos, i la llum dels seus ulls, em van anar calmant. Mica en mica. Molt poc a poc, però sense deixar d'avançar:

- Creus que estaré bé algun dia?

- Tu què creus?

Va confiar en mi, i jo vaig ser capaç de fer-ho, també. M'encoratjava amb cada petit canvi que li explicava. El celebrava, ella, com si fos propi, fent així que em sentís que estava en el bon camí, que alguna cosa estava aconseguint. Sí, és una bona tàctica terapéutica, sens dubte. I me l'he creguda, m'ha servit, tornar a confiar en mi, a prendre les regnes de la meva vida, a controlar les baixades d'autoestima, les que lluiten per tornar a maldirigir el meu sentir.

Què he aprés... aquest és el tema, no?

Sobretot a estimar-me com sóc. A no deixar de créixer, però a estimar-me en cada esglaó de l'escala. A gaudir dels meus petits "logros".

He aprés a no deixar-me véncer pels "no puc", "no sóc capaç", "no m'ho mereixo".

A tenir en compte el meu criteri per sobre de qualsevol altre. Però també a rectificar-lo quan cal sense sentir-me, per això, frutrada.

He aprés a saber que valc, que no només és una posse per creure en mi, sinó que confio en mi realmente, crec en el que sento, el que decideixo, el que vull. I tot i que puc tornar a desestimar-me tinc prou eines, per fi, per reenamorar-me novament de mi, com ara.

A valorar el que tinc, a ser més pacient, a intentar entendre els altres, però també a dir no: A dir no toca. I a allunyar-me sense neguit d'aquells que em xuclen l'energia, que volen omplir-me de culpes que no em pertanyen, que volen de mi una extensió d'ells mateixos...

He aprés a entendre que les decisions que prenc impliquen canvis: desitjats i de resultes. I a acceptar-los com a part de la tria feta, sense que la por pels resultats possible (o probables) paralitzin les meves necessitats, els meus desitjos.

A establir lligams sans, d'estima, de desig i ja no de necessitat. A obrir portes que mai hauria pensat obrir, però a tancar-ne, també. A acceptar, i no només a acceptar sinó també a gaudir, de la meva manera de ser, de pensar, de viure.

He aprés a no fer mal, però també a no permetre que me'l facin.

A enamorar-me, cada dia, una mica més de mi.

Sense condicions.

A ser jomateixa, i a estimar-me com sóc perquè així he decidit ser!

dijous, 10 de juny de 2010

Fer de Celestina: Esport d'Alt Risc. O no.

Sí, ho reconec: m’agrada fer de celestina. A canvi de res. Si de cas a canvi del plaer de saber que la gent troba l'amor de la seva vida durant un temps(naturalment, res és etern, quin avorriment sinó...), una amiga/amic per compartir penes i alegries; un grup de gent amb qui sortir un dissabte, o, com aquest matí, un gos cadell que troba un amo. O això desitjo pensar, i sovint no és equivocat.

Resumint: malgrat algun daltabaix puntual sempre he tingut éxit (excepte casos com una excompanya i examiga que m’acusa, per sms -naturalment, no fos cas que donés la cara i li caigués de vergona, en ella i en el seu Casanova particular de qui, es veu que totes n’estem fins al moll de l’ós- doncs m’acusa de voler prendre-li aquella joia de noi, però vamos a mi, i a unes quantes abans que a mi, potser no he sabut veure-li ben bé el què, ja que m’interessa tant com el Rain Man o el Raiko), i m’he sentit molt i molt agust amb mi que bàsicament és l’objectiu primer, mig i final. Bé, també que els altres s’estimin, faltaria, i trobin algú que els estimi, i bla, bla, bla, violins i tal... (no em vull posar cursi, ja ho sabeu!).

Total, aquest matí, el mister havia de dur la peti a l’escola però no sé quina història de terror, que he volgut creure, m’ha explicat sobre que no podia i he anat jo. No problemo. Així que enlloc de quedar amb la meva estimadaodiada al metro de Bac de Roda, he anat a l’escola i d’allà a la parada de Clot.

Abans de creuar ja he vist la noia dels diaris intentant retenir un gos (em mateu i no seria capaç de dir-vos quin diari reparteix fa mesos i mesos en aquella estació): Un cadell. Potser us menteixo (no de manera intencionada) però era una barreja de llop i pastor alemany. Sense collar.

Li he preguntat (o no seria jo):

- És teu?
- No, és un gos abandonat.
- Truquem?
- Ja hem trucat a l’Urbana. Espero que no triguin.
- D’acord, em quedo amb tu.

La meva amiga Vicki us ho pot dir, els gossos i jo tenim zero feeling, d’acord, ens suportem, però estimar-nos estimar-nos... però aquella noia, joveneta, que em recorda la meva neboda, estava sola amb els diaris i el gos, així que m’he quedat amb ella. Esperant. I agafant el gos que volia jugar (jo pensava que era agressiu, imagineu com conec el món gossil) i es tirava damunt de tots els infants, adults, i imbécils (perdó) que passaven per allà. Algú ha volgut donar-li un cop amb el paraigües (plovia) i ja em veieu a mi rescatant el ca.

En deu minuts ha arribat un cotxe de la urbana:

- Aquest és el gos: el podeu lligar? -els dic- és que es llença damunt la gent...
- Ah, és perillós!?
- No, és un cadell.
- No, no tenim ni eines, ni mitjans, ni res. Només el seguirem fins que vinguin els de la gossera.
- Com? Amb el cotxe? No sabeu el que dieu, us serà impossible seguir-lo amb el cotxe. Ja em quedo aquí esperant. Per un dia que arribava d’hora –i ja rient els dic- m’haureu de fer un justificant per la feina...
- Senyora, nosaltres no podem fer justificants.
- Ho sé, feia broma.
- Jo no faig broma amb totes les coses que em passen.
- Doncs si perd el sentit de l’humor està perdut (pel gest de la seva cara era cosa de feia molts anys, la pèrdua del sentit de l’humor, si mai l’havia tingut).

El comentari no li ha importat ni gaire, ni gens, ni mica, ni prou. Vamos, en absolut. Zero.

Ha marxat al cotxe amb el seu company, ja us he dit que plovia.

La gent anava passant, una senyora ens ha donat la cinta del seu clauer (sí, com la que li vaig regalar al que ens reposa la màquina del cafè a la feina... buf, però això ja forma part d’una altra història) i li he fet un collar per subjectar-lo fins que arribessin els de la gossera.

Aleshores ha vingut un senyor de mitjana edat, mig captaire, estranger, holandès?, alemany?, i ha començat a acariciar-lo. De seguida li he saltat sense dret a rèplica:

- Te’l vols quedar?
- Ostres, en tinc dos. No sé si puc. Jo...
- Segur que el cuidaràs bé.
- Això sí...

He posat la mà al moneder, he tret un bitllet de 10 euros i li he allargat:

- Té, cuida’l, compra-li, de moment, el que necessiti. Gràcies. Gràcies.

L’ha agafat en braços i se l'ha endut. La noia dels diaris i jo ens hem mirat. Ens hem fet dos petons.

Buf!

Sí, he fet tard a la feina, com de costum, i què? Com gairebé sempre que faig de Celestina: ha pagat la pena!

(Sí, sí, la urbana ha marxat del lloc dels fets sense ni baixar del cotxe... estem a buen recaudo, no patim! Ni patam!)

diumenge, 6 de juny de 2010

Quan arriba el vespre

Sovint, quan de camí a casa passo per davant del súper, ella hi és. S’asseu a l’esglaó de l’entrada, recolzada al finestral, allà no molesta, no barra el pas de la gent que hi entra i compra totalment aliena a la seva silenciosa presència (o potser no, com jo tampoc no ho estic del tot, aliena al que fa).

Acostuma a menjar alguna cosa: patates fregides, de bossa, normalment, però també galetes. I llegeix. Llegeix una revista d’aquelles del cor on tothom és feliç, ric i se sent encantat d’haver-se conegut (o això sembla a les pàgines que, des de dins del súper, miro com va passant; mica en mica, entretenint-se, badant, però sense canviar el gest, l’expressió...).

Però què sent realment ella quan va llegint, mirant? No ho sé. Com tampoc no sé què hi fa allà als vespres, si espera algú, si passa l’estona, si...

Vesteix com qualsevol persona del barri, ni més, ni menys. No crida l’atenció per això. De fet, no crida l’atenció per res. No mira enlloc, res que no sigui la revista que té a les mans. Seixanta, setanta anys? Potser sí, potser no.

I sí, sempre a la mateixa hora, cap al vespre; sempre al mateix tros de marbre, inevitablement absent, o concentrada, i sempre fent exactament el mateix. Una metàfora de la nostra realitat.

Intento buscar repostes a les meves preguntes: Què hi fa, allà? Que la mou a seure-hi, incòmodament, a passar uns minuts del seu temps finit (tan finit, tan limitat com el temps de qualsevol de nosaltres, tot i que sovint ens creguem immortals) en aquell espai envoltada de res. Imagino per què ho fa i depén del dia, del meu dia, penso que espera la filla, que treballa al súper. O bé, que necessita sentir-se menys sola que a casa, on ja tothom a marxat, o mort... Potser només és una rutina, com la de cadascú de nosaltres. No ho sé.

Fins i tot, algun dia, he pensat que ella no existeix, que només forma part del meu món interior, que necessito veure-la allà, tot i que no hi sigui, per saber que tot és a lloc, potser la raó de ser de tot plegat és que jo pugui escriure aquest relat.

(Gràcies... a la meva estimada odiada per dir-me, un dia que totes dues la miravem: Núria, fes un relat sobre ella! Fet!)


divendres, 4 de juny de 2010

Teràpia Final

Avui, la Núria, la meva psico des de fa 11 mesos, m'ha donat l'alta. Novament hem rigut, xerrat molt, he sentit alguna punxada amb alguna cosa que m'atrevia a dir en veu alta, i, ho sé, d'alguna manera ens hem mig entristit, mig alegrat per posar punt i final a tants mesos de xerrades, confessions, pors, avenços totalment unilaterals, però toalment compartits.

En fi, una gran teràpia, una gran terapeuta.

El PFT, com he decidit dir-li, una mena de projecte final de teràpia, ha estat fer un llibre amb capítols marcats, recordeu que us ho vaig explicar en el seu moment? També un escrit sobre què he aprés en aquests mesos. El penjaré, sí, perquè m'ha agradat escriure'l i m'agradarà tenir-lo sempre a prop... per recordar que si mai torno a baixar sabré com pujar. Perquè he estat, com ara, a dalt.

Gràcies!


dimecres, 26 de maig de 2010

Sense Tu... Sóc JO!

Per què ens han de fer creure que "Sin ti no soy nada"?

Jo tenia dues amigues. Eren les meves “millors amigues”. Les amigues de tota la vida. Des dels 14, en què ens vam conéixer, a l’institut, fins fa cinc anys. Juntes vam saber què era l’amistat, l’amor, estudiar, patir, ser mares, el primer petó i la primera vegada que feiem l’amor amb un noi. Juntes vam passar tantes i tantes coses.

Un bon dia... de cop, tot es va acabar. Encara no tinc massa clar tot plegat, però de la nit al dia van decidir que no m’aguantaven més. Us imagineu com va ser de dur? Naturalment no vaig saber encaixar-ho. El dol va ser llarg, sí, com qui trenca un matrimoni (vacances, caps de setmana, festes tot ho feiem plegades, i durant més de 20 anys, sí).

Em vaig sentir culpable TOTALMENT de la ruptura. Jo i només jo n’era la responsable (quan és evident que una relació a dos, a tres, depén de tots tres, com era el cas). Vaig aprofitar per fer-me mal, entristir-me, culpar-me, renyar-me i agafar una depressió forta. Res no em feia pujar, mirar amunt. Si les meves amigues de l’ànima, les meves germanes, m’havien abandonat, jo no valia res, no servia per a res, no tenia cap credibilitat com a persona ni, evidentment, mai més com a amiga.

Els anys passen, nos vamos poniendo viejos y el amor no lo reflejo como ayer. Sí. La ruptura va ser molt dura, a tot nivell, pensava, ho dic de debó, tot i que us pugui semblar infantil, que no podria viure sense elles. Entre les tres decidiem la nostra vida, allò important, i allò trivial. Què estudiàvem, què sentiem, quina roba ens posàvem, i on marxavem de vacances, el nom dels fills, el llibre del moment, la bona música. Em quedava orfe i, per primera vegada a la vida, només em tindria a mi per prendre decisions.

I sí, afortunadament va ser així. No menyspreo els anys que vam estar juntes, però amb elles al costat (com els passa a més d’un matrimoni, de membres d’una parella) no podia créixer, no em podia estimar, no valorava gens el criteri que no tenia.

En aquests cinc anys he crescut, he conegut molta gent, he establert noves i genials relacions. Però en cap moment he permés que em jutgin, que em questionin com a persona, que em guiïn per on jo no hi vull anar només pel fet de continuar sent amics... No. Així, lligada, jutjada, qüestionada, em sentia; i així, mai més, em tornaré a sentir.

Tinc amics, coneguts, companys. Però per sobre de tots, per sobre de qualsevol criteri, espatlla per plorar, pensament, sentiment... estic jo. I tots aquells que, lliurement, i sense cap tipus de necessitat, vulguin ser-hi. M'allunyo de les relacions que només m'aporten males energies, negativitat, dependència...

I naturalment he aprés que yo sin ti, sense elles, sense tu... sóc jo. El més important de la meva vida.


dimecres, 19 de maig de 2010

Un dia Qualsevol

He dormit sola. Em costa. Però, com tot, és qüestió de pràctica. De costum. He tingut un bon despertar i un gust matiner és poder abraçar les dues guapes.

Em faig gran, no només per les petites –i no tan petites- arrugues al voltant dels ulls, sinó també per les taques a la pell, però sense dubte també perquè cada cop em costa menys matinar. I gaudeixo sortint ben d'hora al carrer, com avui, abans de les set, per comprar el pa.

Un plaer anar de camí a l'escola rient amb la peti. Amb les seves ocurrències: Havia previst posar-me aquesta roba! –diu. Previst? Previst? A mi no me hable tan difisi, eh? Sufície? M'agrada que facin servir certes paraules. Que no tot sigui: això, alló, tia... que algun gen boig se'ls hagi colat de mi... :)

Faig un cafè acompanyada. M'agrada saber que el segon café del dia el puc fer acompanyada, si vull. A banda de comptar amb mi en el primer. I em poso els cascos per treballar. Música. Avui la mateixa cancó tota l’estona. Que vagi calant fons el missatge del dia (no, no us diré quina). I sento que me’n vaig del món exterior i començo la feina, sí una feina, la meva, difícil d’entendre, però que m’agrada. Malgrat tot. Passen les hores. Tinc curs de comptabilitat però decideixo no anar-hi. Estic inspirada i vull aprofitar. Tinc unes companyes magnífiques, en dies com avui ho agraeixo. I ric, entre expedient i expedient.

A mig matí surto a esmorzar. La realitat em colpeja, tants anys desitjant sentir el seu dubte, i ara, mentres fem un café no sé què dir-li. Ni com. Torno al meu món. Més música. Més jo. Més oblit.

Em truca el meu àngel. Riem. Ens escapem al nostre món. Tot un plaer. Encara que ni ell, ni jo, diem el que sentim. No cal. I ho espatllaria. Segur.

Un negoci a mitges em trenca per dins, però fa adonar-me que he canviat. Que ho necessito, que la núria d’ara no farà del problema dels altres un problema seu.

Poc abans de marxar una companya de les de tota la vida em diu que “M’aprecia. Molt” (quina por quan algú comença el monòleg amb aquesta frase... ja he begut oli, penso). I continua dient: “L’escot que avui portes, en fi, es pot malinterpretar. T’ho dic perquè els homes... Bé, de vegades, si veuen que portes aquest escot potser pots tenir problemes perquè pensen de tu coses que no són. Ho dic pel teu bé” . No vull problemes amb ella així que decideixo tranquil·lament i sense justificacions dir-li el que penso: “T’agraeixo que em donis la teva opinió, de debó, però continuaré posant-me escot cada vegada que em vingui de gust. I, per cert, això no atorga cap dret a ningú, excepte el de mirar. Cosa que accepto, i fins i tot, segons com, m’agrada. Perquè em puja l’ego. L’ego de dona fora de circulació.” S’acaba la conversa. Naturalment.

I ja hem arribat a l’hora de dinar. Fa tant que no ens veiem! El meu millor amic, el meu ex com m’agrada referir-me a ell. Perquè sí, perquè és possible ser amics. Sí, tants anys després. I compartir taula, i abraçades, i present, futur i passat. T’estimo.

Tornant cap a casa sóc partícep d’una seqüència al metro: un seguidor de l’Atlètico de Madrid fa una foto a una viatjera. Un cop feta,la foto, li diu: “Te he hecho una foto. Cuando viajo me gusta fotografiar aquello que conozco. Y las personas que me gustan. Si te molesta, la borro” Ella flipa, jo, també. No oblideu que m’agrada escoltar converses. Miro el noi, miro la noia. “No, no”-diu ella amb veu de poc convenciment. “Gracias”-respon ell.

He de pensar en dir-li a la meva companya de feina que no pateixi, que malgrat l’escot, la foto li han fet a la noia del meu costat. Més jove, més bonica. I més tapada. Tot a lloc!

Ja a casa obro el pc i entra un missatge que em fa plantejar el meu present. Que em fa sentir que no estic sola, aquí a Orion. Que potser, tots, sense voler, ho estem, en una altra dimensió però no ens atrevim a confessar-ho.

Canvio gimnàs per matriculació de campus esportiu al juliol. Recullo a una, a l’altra. Xerro, ric, divago. I quedo amb la relació d’amor/odi. Enmig del carrer. Cangur. Nenes. Riures. Atacs. I em faig el làsser al bigoti. Perdó al llavi superior.

Sopars, teles i el dia està a punt d'acabar.

I em sento feliç de viure. Molt feliç. Encantada d’haver-me conegut. Ara, en aquests moments. Sí, demà serà un altre dia. I jo estaré esparant-lo amb els braços ben oberts.

divendres, 14 de maig de 2010

La Vida de los Otros

Sí, és el títol d'una magnífica pel·lícula. Però, a banda, és alló que a mi m'agrada tant i tant saber: Com és la vida dels altres!?

És, segurament, una barreja dels anys en què vaig treballar com a cambrera al bar/restaurant dels pares, al càmping, a una fonda, i als milers de llocs que el pare "organitzava" (aix!)i sentia tantes històries diferents. Les que no m'explicaven, les imaginava. O intuïa. O sommiava. I, sí, clar, un defecte professional: a algú que li preguntes quant cobres, on treballes, estàs casat/da, tens fills, on tens els teus diners -i quants en tens- i a quina ONG li dónes part de la teva parcel·la de "bona persona" no li costa gens explicar-te la resta del seu dia a dia. I, naturalment, si t'ha d'explicar qui se li ha mort i què hereta... ni te cuento!

Així és que sí, he estat partícep (per feina, però també per plaer) de moltes històries dels altres, blancs, negres, grocs, blaus, rics, molt rics, pobres i molt pobres. Històries curioses, divertides, originals, increïbles, alegres, romàntiques, però també molt i molt tristes, doloroses, injustes. I suposo que per això, i perquè sóc humana encara que m'entesti a creure que sóc d'Orion, tinc per costum, i sense que em suposi cap esforç, parar l'orella quan algú, prop meu, explica una història, o parla, o pregunta, o senzillament conversa.

Sí, és defecte de fàbrica, i professional. Però n'estic encantada. No tant els meus companys de feina, suposo, ni els de gimnàs, ni els d'autobús, metro, sortida d'escola...(tot i que no se saben escoltats ja que la cara de pòcker ajuda força)

diumenge, 9 de maig de 2010

Tema per a un relat!

Dimarts passat, al Taller de Relats, últim dia de classe, el Joan ens va demanar que descrivissim una escena: Un petó en un sofà (Taller de relats, relats, relax, no, relattttts... aquesta ha estat darrerament la meva contesta a la pregunta dels companys i amics que em deien: Vas a un taller de relaaaaaaaax?)

Ja us ho dic ara, a mi el romanticisme em supera i el tema ditxós em va agobiar una mica. Aquell límit que habitualment no sabem distingir entre el que és cursi, romàntic, carrincló o... Bah, tant és, deixem aquesta qüestió que encara revisareu algun escrit meu i tindreu proves per acusar-me de cursi (no, si us plau!). El cas és que de seguida el profe, the boss, ens va donar idees: podia ser un relat d’humor, d’amor, tràgic, policíac. D’acord, així sí jugo.

I aquest és l’escrit que finalment vaig fer, pensant en aquell petó:

“Me la miro novament i encara no m’ho crec. Sóc feliç. Em sento feliç. Dorm amb els seus llavis agafant un dels meus mugrons. Respira tranquil·la després de l’esforç, i de la satisfacció de sentir-se plena, estimada i, ara, acaronada.

Mig obre un dels seus ulls i em somriu, somriu al meu rostre, al que pot entreveure del meu rostre, i jo li torno aquest gest mentres l’abraço novament i les llàgrimes comencen a negar els meus ulls i a caure damunt del sofà. Aquest nostre espai tan íntim.

Obre els ulls, ara ja per complet, sense deixar de tocar un dels meus pits. Sento un plaer immens, un plaer desconegut fins unes setmanes enrere. Un plaer inclassificable i que no sabré com verbalitzar si ella, algun dia, m’ho demana.

Mentres li faig un petó, i un altre, i encara un altre, penso que no puc demanar més a la vida, ara, en aquests moment... sóc tan feliç: alletar la meva filla és una sensació única!”

dimecres, 28 d’abril de 2010

Un sopar com cal!

Una de les meves escenes preferides, perfecta per superar qualsevol crisi. Sí.

dilluns, 26 d’abril de 2010

Al escribir...derramar todos mis secretos

Platero va significar molt per a mi (per a nosaltres) en una época fa moooooolts anys. Em refereixo al grup Platero y tú, Platero y yo, ja veieu quina lectora, mai no l'he llegida.

Quants anys deuen haver passat d'aquell concert en un petit local, ple de gent i de fum, a Bon Pastor? 15? 17? Tants anys i tants canvis a la meva vida i, bàsicament, a la meva ment.

...

Ara fa uns dies que no estic inspirada. No sé de què parlar(-me), no sé si escriure una història, o si explicar una anécdota, potser millor callar, sí. Estic mig entrant en una cova. Una de nova. Una on em sento a gust sola però on no hi entro per fugir, sinó per trobar-m'hi més encara. Per mimar-me, per recordar, pensar, gaudir, sentir, i somriure mentres hi sóc. Mentres he decidit ser-hi.

(y busqué en el fondo del mar, en las montañas, en el cielo, la manera de hacer realidad mis sueños, encontré en el corazón el mapa de los sentimientos... ya lo ves no estaba tan lejos!)

...

Ara, en uns dies, torno a un concert del Fito. Aquest cop amb els Fitipaldi. Recordo el primer dia, a Bilbao, que vaig sentir una cançó d'ell sense els Platero: La mateixa veu, la mateixa guitarra, i les mateixes lletres que em continuaven removent per dins, contagiant-me tanta alegria.

Ell, encara ara, em canta a cau d'orella, el sento; sovint escriu pensant en mi, em coneix, és impossible que no sigui així, tant i tant com m'arriba el que diu i com ho diu, tants anys després.

Una nit va ser l'inici, i també una nit serà, aviat, el final. Malgrat tot haurà pagat la pena. Com sempre, per tal de Sentir que no estamos muertos.

Gràcies!

dijous, 15 d’abril de 2010

Tard o d'Hora, Tot Arriba

A casa, la conversa, aquella conversa, amb els anys, s’havia convertit en un clàssic:

- Ai, per què no em vaig casar amb el gallego?
- Sí, sí –reia el pare- i ara viuries envoltada de vaques, vestida de negre i treballant al camp.
- Però segurament em mimaria més! –contestava ella fent el posat autèntic de dona enfadada (però només per fora).
- Sí, tancada a casa estaries tot el dia, segur, tan gelós com era el teu Jorge!

Ens sabem la història fil per randa. Les tres, els cinc. Parlen dels anys d’immigració a Suïssa on es van conéixer tots plegats. Allà on ella va viure bona part de la seva joventut, i potser una de les millors époques de la seva vida (sí, encara havien d’arribar temps durs, molt durs.).

La mare, malgrat els anys transcorreguts, gairebé cinquanta, encara recorda el dia del seu aniversari, el 5 de juny. Estic conveçuda, hi posaria la mà al foc, que cada any, en arrencar el full del calendari, quan li apareix aquella data l’imagina amb un any més; més gras, menys cabells, més arrugues… sí, però sembla amb els mateixos ulls, aquells ulls que mai podia deixar de mirar embadalida.

Sovint es pregunta si va conéixer alguna dona poc després, era tan guapo, pensa. I de què deu haver treballat? Ara ja no, clar, ara estarà jubilat, com jo, som del mateix any. Segur que és feliç, fins i tot, vol pensar, potser en alguna ocasió ha pensat en mi, sense dolor… malgrat el final, aquell trist adéu…



Li costa adaptar-se als canvis tecnològics. La societat avança i ella vol seguir-la… però se sent gran, i cansada:

- A mi deixeu-me estar de targetes per treure diners i pagar. No en vull saber res. Ni de pins, ni de puns.

O bé,

- El mòbil que tingui només alló necessari que si no tot són problemes: ni càmares, ni blutús, ni coses rares.

Però, és clar, la vida sovint ens sorprén i, un bon dia, el pare, es presenta a casa amb un portàtil:

- Per a què en volem un, de portàtil? I internet? No estaràs pensant en lligar amb jovenetes en un xat d’aquests, oi? –l’increpa amb mitja rialla.

I comença la lluita perquè entenguin el funcionament del maquinari, de la xarxa, de qualsevol botó.

Però mai no és tard, ell s’apunta a un curs d’Internet al centre cívic del barri, i ella comença a preguntar. I preguntar. I preguntar. I s’hi enganxa. Pas a pas. Poc a poc. Trucada a trucada (Te toca a ti coger ahora el teléfono, diu el meu cunyat, la última vez, hace menos de una hora, le he resuelto yo el problema de las mayúsculas. I ella, ma germana, resignada, i carregada de paciència, contesta: Diga’m, mama, què ha passat ara? Què s’ha tancat tot de cop? Vaja, digues, quin botó has tocat?).

No, no dic que la primera intenció fos buscar-lo, però juraria que va ser una de les primeres. Buscar-lo i trobar-lo, naturalment.

- I dius que al feisbuc trobes tothom? Fins i tot la gent que viu lluny?


I li creen un compte de gmail, hotmail, facebook, i alguna cosa més que no recordo. I hi entra i tafaneja, però no escriu. Mira, llegeix. Bada davant fotos de la néta, del nét, de la filla gran, de nebodes, cosines, i sí, també de les amigues de la ja llunyana infantesa. I busca. El busca.

M'ho deixa caure de tant en tant això que potser el trobarà, si és que tothom és a facebook, i potser ell s'enrecorda d’ella. I torna a ensenyar-me la foto on somriuen asseguts en una taula on fa ja molts anys van ser molt feliços. On ella era molt feliç, sense ser conscient de tot el que la vida li havia d’anar portant…

Un dia creu haver-lo trobat i, s'hi atreveix, i es llança preguntant-se si és ell al nom i primer cognom que coincideix. Li diu, plena de pors, si ell va néixer aquell dia llunyà del 44. I per fi rep contesta. El cor li fa un gir. Pregunta por xxx? No recuerdo su segundo apellido, fuimos muy amigos en Zurich. Mucho. I ja amb el cor ben bé a les mans, Eres tú??? Els ulls se li il·luminen.
No, no és ell. És el seu fill:

- Creo que pregunta por mi padre. Es agradable saber que aún hay personas que lo recuerdan. Sin embargo tengo que decirle que falleció hace ya 13 años. Bueno, cáncer…

Les llàgrimes que comencen a caure li fan una mala passada. Toca botons sabent què voldria contestar-li, què voldria explicar-li. I mentres es pregunta com ha estat possible, tants anys, tants pensaments, tants records… No és capaç de connectar les frases:

- Gracias. Tan joven. Lo lamento de verdad. Yo, bueno, mi nieta, si quieres te envio unas fotos, no he vuelto a saber de él, mi nieta, cuando venga, entonces ella lo hará…

No pot deixar de plorar. I amb ella, crec, tots nosaltres.