dimarts, 29 de desembre del 2009

Tres Anys sense tu!

Avui fa tres anys que vaig posar fi a la nostra relació. Prou. Un prou gens premeditat, gens volgut, però molt necessari. Un prou a la meva dependència, un prou a tants anys de condemna.

Tot i que no ho suporti, com avui, com ara, en aquest dia trist, plujós, gris... buit. En aquest dia en que desitjo tant tenir-te novament amb mi. Com tots aquells anys, que m’ajudaves a sentir-me més segura, i t’anares convertint en el meu pilar, la meva columna vertebral, el meu bastó.

Com t’enyoro, amor, i com t’odio alhora; com continuo desitjant-te, malgrat el pas del temps: Aquí i Ara.

Tenir-te entre els meus llavis, gaudir de la teva olor, omplint-me de tu. Amagant-me de vegades de mirades alienes, de les meves filles, que mai et van acceptar, i que van ser el motiu principal del trencament. Però gaudint-ne quan estava a soles, mmmmmmmm, quin plaer mortal... Tu eres el meu Amo i Senyor i jo em convertia en cada trobada en la teva esclava, acceptant sempre aquest pacte tàcit de superioritat teva que ens unia. Que em lligava a tu.

Eres meu, sí. Tot i no ser meu, en d’altres mans, eres meu. Pocs plaers com trencar la camisa que duies, sempre groga, un groc que m’atreia tant com alló que amagava: la font del meu plaer. Eres part de mi, després de tants anys, des d’una submissió inconscientment conscient, i al teu costat aconseguia la calma, en tot moment, en qualsevol circumstància. Sempre disposat a satisfer-me. Et recordo i un calfred recorre els porus de la meva pell, com oblidar, malgrat els anys, la dolça carícia al meu coll en cada bes teu. Només tu, el meu amor, la meva mort.

Fins que vaig dir prou, per mi, per elles, prou. Després de tants enganys, mentides, vaig veure clar que t’estava donant la meva vida. El plaer era ja una necessitat, i la droga, tu, un verí que em feia fins i tot llevar-me del llit i anar-te a buscar pels bars...

Com em fot no ser amb tu, encara ara, tres anys després. Però no. No hi haurà una nova oportunitat, malgrat les temptacions, encara que em mori de ganes d’anar a l’estanc i comprar-me un paquet, encara que desitgi tenir-te a les meves mans i fer-te meu amb un clic gairebé orgàsmic de l’encenedor, mentres aspiro tota la mort que m’ofereixes. Encara que et desitgi fins l’agonia, ara sé que mai més no tornaré a fumar. Encara que et recordi a diari... i continuï trobant-te tant a faltar!!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada