dimecres, 2 de desembre de 2009

L'Odi

No sempre la va odiar. Fins aquella mateixa nit l’estimava. Eren ungla i carn: Sortien a sopar, a ballar, anaven al cinema. En tenien prou amb el seu cercle tancat. Ara, però només pot odiar-la i recrear-se en el seu dolor. No entén, quan tira enrera en el temps, si tot plegat mereix aquest sentiment d’odi, de rancúnia, de... de fins i tot desitjar-li la mort.

Es van conèixer a l’escola. Compartien sisè curs d’EGB,i xuletes, i amics i trucades interminables durant hores. També van coincidir a l’Institut.Van triar especialitats diferents, ciències i lletres, però això no va impedir que es continuessin veient. La seva relació era com un búnker, sovint ningú s’atrevia a accedir-hi; conscient o inconscientment la porta estava tancada per a qualsevol element extern que pugués distorsionar el que tenien. El que va creure que tenien, ara ho veu clar.

Les hores de confidències no tenien fi. Parlaven de sexe, d'amor, del que entenien per amistat, del sentit de la vida. O del sensesentit: qualsevol tema tenia cabuda en les seves converses. No sempre éren del mateix parer, i les discusions, de vegades intensament fortes, s’allargaven durant hores, però una abraçada i un somriure tancava el debat de la manera més dolça possible.

Encara no entén com ha passat. Com ha pogut passar! Perquè l’Anna li ha fet això. Mai no s’havien jurat amor etern, d'acord, però no calia...era evident que l’amor existia, fos del tipus que fos. Tot i que després de la confessió, entre rialles, de l'Anna, potser tot plegat només existia al seu cap.

Aquella nit, una de tantes nits, tornaven cap a casa juntes, vivien molt a prop: havien anat a una discoteca amb altres amics i amigues. Tenien disset anys i entraven de ple en l’eufòria sexual, o sensual, o...

L’Anna li va començar a explicar que havia conegut un noi aquella nit. Estudiava Periodisme, tenia dinou anys, i era guapíssim, li deia. Estava radiant, feliç, molt il·lusionada. Semblava, deia, creia, de fet, no sé, envermellit, potser me n'he enamorat!

La primera relació, l'inici d'una relació i el final d'una altra: la primera no relació. La única relació que l’Esther es va permetre a la seva vida. Durant anys va esperar que l'Anna s’adonés que l’estimava, de com l'estimava. Durant anys va témer també aquest moment: un home en el cor de la seva amiga. Enmig del camí, el seu difícil camí.

Com permetre que la seva Anna, la seva única raó de viure, de riure, de tirar endavant, fos feliç amb algú que no fos ella???

No li va dir res, no va comentar el seu dolor, les punxades ofegadores, el mal de cap sobtat. Ja mai li diria res més. No van tenir un altre dels seus "moments": aquella mateixa nit. quan va arribar a casa, li va escriure una carta.

La primera frase deia així:

Anna, jo sempre t’he estimat. Des del desig, la bogeria, la tendresa, el coneixement. Ara només sóc capaç d'odiar-te...”

El tret de la pistola, el canó de la qual apuntava al seu cor ja ferit, trencà el silenci de la nit.


A la memòria de l’Esther



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada