dijous, 31 de desembre de 2009

La Motxilla



Porta només la teva motxilla, Esther. No vulguis dur també la seva: és massa pes per dur. No ho facis.


Cuida’t, mima’t, i mira d’anar-la buidant. La teva. Mica en mica. Estimant-te. Pensa que ets tu qui ha pres la decisió. Tu has estat la valenta, avui. La forta. Has vist clarament el camí que calia seguir tenint totes les dades com tenies. Totes. Has decidit el que aconsellaries a una amiga que fes tenint en compte guanys futurs, malgrat dolors presents. I pèrdues, sí,  però pèrdues necessàries.

Has decidit, Esther, tenint en compte el dolor patit. Un dolor inútil, infèrtil. Un dolor que no duia enlloc, sense fita, sense objectiu.

No vulguis ser ara amiga seva. Sigues amiga teva, només teva. Porta el teu dol, no vulguis dur també el seu: et farà mal i et minvarà les forces dia a dia. I les necessites per a tu, per valorar el que tens. I riu. Torna a riure. I quan el camí es faci costa amunt pensa en el seu egoisme, no en la possibilitat que potser ell pugui estar patint. Pensa en la seva covardia, en tant com havies donat, i no en la seva possible tristesa.

Pensa en tu.

Pensa en tu, Esther.

Pensa en tu.

I no et sentis víctima, no prenguis el paper fàcil de víctima, de deixada, de persona que va estimar incondicionalment. No, sigues forta. Pensa en tu com la persona que ha estat capaç de donar el pas més intel·ligent, i valent, i necessari. Un dia, ho saps segur, deixarà de fer mal. Confia-hi. Passarà.

Així són els sentiments, així és el joc de l’amor. Algun dia agrairàs tant com has crescut amb aquest dolor. Com has aconseguit conèixer-te, reconèixer-te... estimar-te.

Tens sort, Esther, molta sort, no estàs sola: et tens ja per sempre a tu!

(6/11/09)




That´s how it happens... livin´ life by the drop

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada