La darrera abraçada

Estem junts. Per fi. Novament. Estem sols. Però jo ja no espero res: sóc un home.

Ploro.


Ploro i ell em pregunta si estic trista. I jo ploro. Ara, per uns moments, torno a ser l’Anna. Com ara, mentres escric, dormida, que també ploro. És l’Anna/dona qui sempre plora. I qui està trista. Però ja no, perquè sóc un home.

M’abraça. M’abraça com esperant no haver mai de prendre cap decisió. Així m’abraça. Com desitjant que el temps s’aturi en aquest el nostre espai.


I jo tanco els ulls. I no permeto que cap dubte, cap pregunta, entri al meu cervell. Sóc un home. No penso, no em qüestiono res, ara. Només visc aquest moment, atemporal.


M’abraça. M’abraça com desitjant que només existís ell. I només jo. M’abraça per fer-me seva. Ara. Ara. Una estona. Sabent que després les meves mans, les seves mans, seran unes altres mans.


I el temps passa. Va marxant (deixant-nos) marcant segons, minuts, hores. Menys temps. No en queda, no en queda.


I ell continua abraçant-me. M’abraça fent-me saber, una mica, potser només el temps que dura l’abraçada, que també em necessita.


I jo miro el sostre. Blanc. I el llum del sostre.


I ell m’abraça. M’abraça dient-me tantes coses, en silenci. M’abraça dient-me així tot allò que mai no em dirà.


I jo resto en silenci. Perquè no té sentit, cap sentit ja, dir res.


I m’abraça, encara, i em parla, i em diu. I jo no li ho permeto, que em digui. I el faig callar. I no vull escoltar-lo. Com no volia escoltar quan em va que jo sóc, que sempre seré, que només jo, però que ell... Com no vull escoltar-lo quan em diu que tinguem paciència, que el temps. Com de broma, com si ho digués per dir. Ràpid. Sense que ni jo tan sols ho pugui sentir. I no vull escoltar tampoc quan m’escriu unes paraules dient-me que no vol desconcertar-me, que sempre, però a poc a poc.


I sóc un home. I per això no escolto. Sóc un home i callo. I no li explico què sento. I quan arriba el moment, i sona l’alarma que ens porta a la realitat (desitjada) no dic res. Només espero. I ell tampoc no diu res. Només que no pot ser, no pot ser l’hora, diu.


I penso, si no parla, si no fa un gest, m’aixeco. I no diu res, no fa cap gest.


I m’aixeco del llit que no és nostre, que mai serà nostre, que no és seu, ni meu, però durants unes hores... I m’aixecdo d’una revolada.


I no m’atura.


I em poso sota l’aigua, amb llàgrimes als ulls, tot i que sóc un home. I mentre corre l’aigua pel meu cos nu (seu fins ara) em trec la seva mà de la vagina, espolso els seus llavis dels meus, i la seva saliva –tèbia encara- dels meus pits. I així, em desprenc d’ell, de cop. Perquè no faci tant de mal. Perquè no em costi tornar novament a la realitat.


I ja no m’abraça. Ni em fa un petó. I jo tampoc no li faig perquè sóc un home. I només trec els diners. I pago amb diners l’haver estat junts. Cal ser pràctic. Coherent. I no el miro. I faig com si res. Com si fos un dia més. Com si no fos la darrera vegada que estarem junts...