De vegades somnio.
De vegades, quan somnio de vegades, el somni és tan real que , en despertar-me, renyo la Laia, la gran, per alguna cosa que ha fet al meu somni. Ella, aleshores, em mira. Em mira amb aquells ulls grans, descobridors, inquisidors sovint, mentre somriu i em diu: “Has tornat a somniar amb mi mare?” I marxa a la cuina sense esperar la resposta, però coneixent-la. Ja no li sobta gairebé res del que pugui dir-li. O fer.
En canvi, altres dies, no somnio, i aquells matins, buits de records, em pregunto on han anat a parar els somnis que no he tingut, que no he somniat, que potser he oblidat, o que senzillament no he recordat al matí per molt que m’esforci perquè no han existit. On van aquests somnis no somniats? Fugen? De què fugen? Què temen? S’amaguen? Aquests despertars em fan por... em recorden massa l’existència certa de la mort.
...
Amb els pensaments, amb allò que penso, amb allò que no penso, és el mateix.
On van a parar els pensaments que no tinc? Que no m’atreveixo a tenir. Els busco. Tanco els ulls i els busco. Dins meu, dins-dins meu. Dins del meu cervell mandrós i adormit, ara. el mateix cervell que poc temps enrera dominava els meus dies, i les meves nits. I els omplia de neguit, de pors, de desesperances i d’ idees fosques, tristes, desesperançades.
El cap girava i girava, lligant un pensament amb un altre. Sense descans. Girant, girant, girant. I ni un “prou” cridat a ningú, impedia que formessin llaços, nusos, cabdells i anessin guanyant terreny... fins anul•lar-me.
Ara ja no. Ja no em cal aturar-los, no hi són, la salvació blanca, rodona, petita, ho fa per mi. Treballa al meu servei. Nit rera nit. Nit rera nit. On han anat aquells pensaments? Tantes rumiacions que viviren amb mi hores i hores? On són? A qui alimenten ara? A qui faran embogir en aquests moments?
...
I de l’amor?
Què n’he fet de l’amor que he sentit i no sento? De tant d’ amor com vaig donar, de tant d’amor com vaig rebre? On va l’amor, em pregunto, quan es converteix en odi, indiferència... oblit?
Què fer-ne de l’amor que no vam sentir, que no vam voler sentir? O no vam poder, o no vam saber? Què fer-ne de l’amor que no existí. Que algú no ens va tenir. On és, on és ara?
...
Així, un dia, vaig fer una caixa, amb materials senzills. Una caixa sense mides, lleugera, i sense tanca. Una caixa on pogués ficar-hi, i treure-hi, fàcilment, molt fàcilment, tot allò que no he sentit, que no he tingut. I també, per què no, tot allò que he perdut:
• Els somnis que no vaig saber gaudir perquè estava massa pendent del moment en què sonés la campaneta marcant el final.
• Els viatges en tren en què patia consultant una vegada i una altra el rellotge enlloc de somniar mirant el paisatge per la finestra.
• Hi guardo els amics que no em vaig atrevir a tenir. I els que vaig voler perdre pel camí: de manera conscient, de manera inconscient.
• Tants llibres que mai llegiré.
• Pel•lícules que em marcaren, em reconduïren, que mai tornaré a mirar.
• Hi fico les cançons que sento una vegada i una altra, desenes de vegades seguides, un play constant de dolor. Fins que les llàgrimes deixen de caure.
• Els pensaments que no vaig saber convertir en actes: per por al fracàs.
• Els problemes que no vaig acarar, que vaig evitar resoldre. Aquells que només vaig saber espolsar-me, i així, tornaren a caure’m a sobre una vegada i una altra.
Ara, quan desitjo allò que no he tingut, quan busco allò que conec , sé on trobar-ho:
Mmmmmmmmmmmm quan al matí em desperto sense somnis: obro la caixa i en trio. En tinc per triar. De totes les formes, colors, sabors. I trio riure una estona amb les nenes, o fer un cafè amb la Gemma, o... són somnis lleugers, no en necessito més.
O si volen guanyar-me els pensaments negatius, si volen fer-me mal, també sé què he de fer: la caixa m’ofereix milers de records, de situacions, d’espais, de sensacions i emocions. Dures, alegres, tristes, felices. Ara ja no em fan mal, he aprés que gràcies a tots ells, a tot el que he viscut, sentit, pensat... sóc com sóc. Ells m’han ajudat a ser la persona en què m’he convertit.
Fins i tot,sabeu, quan necessito sentir-me estimada, molt estimada, sincerament estimada, obro la caixa també. En aquests casos no em cal remenar-hi gaire: sé on guardo el petit mirall verd.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada