dimarts, 20 d’agost de 2019

Terceres Parts - IV

Doncs... aquí deixo la meva llista.


Ahir comentant el tema amb el G., que està a Tinder, em deia que en faria una i que la penjaria al seu perfil. Que segurament evitaria moltes converses buides, que no porten enlloc, vaja.
Vull conèixer una persona...

(és curiós, la Jana em va fer notar que havia començat dient que volia conèixer una persona, no un home, estic convençuda que creu que el millor que podria fer, com ella, és estar amb dones!)


 Per qui senti atracció física.

Que em provoqui molt de morbo.

Amb qui em diverteixi.

Que tingui molts temes diferents de conversa.

Que no faci servir paraigües.

Que tot i saber que cal conduir per la dreta ho faci per l’esquerra. Que condueixi molt bé. 

Amb un sentit de l’humor semblant al meu.

Que no tingui parella. 

Sense una ferida sentimental encara oberta.

Preferiblement amb fills i si en té ja crescudets i amb valors (els fills).

Amb valors (la persona).

Que sigui esquerrana.

Que faci el primer pas, i el segon. Hombre ya!

Que no estigui grassa. O si ho està, que no m’importi!

Que em miri als ulls quan em parla.

Amb molta memòria si diu mentides.

Que no digui mentides, ni li calgui.

Molt decidida.

Segura de si mateixa.

Treballada emocionalment.

Currante.

Molt lectora, molt llegida.

Amb cultura vital i intel·lectual.

Que la senti a la meva alçada.

Alta, més que jo però sense excedir el 1,90m.

Amb sang a les venes!

Que sàpiga viure la vida, com entenc jo que cal viure la vida.

Que valori el que és, el que té. 

Que em valori molt.

Que hi hagi una bona predisposició respecte de l’Aina i la Jana.

Econòmicament semblant a mi.

Si és pare, que sigui un bon pare.

Generosa.

Que visqui ben a prop!

Que tingui molt de ritme ballant.

Que escolti!

Que no sigui una queixa amb potes.

Que sigui neta, molt neta, tot i que sense obsessions.

Que pensi, raoni, però sense entrar en bucles, que tingui criteri!

Resolutiva.

Activa.

Que sàpiga estimar i ser estimat. 

Que gaudeixi de la muntanya. Que la necessiti. Que, algun dia, fins i tot, hi vulgui viure.

divendres, 16 d’agost de 2019

Terceres Parts - III

És curiós com ajuda a la ment el fet d'escriure, passar a un paper tot allò que ens balla pel cap. Esborrar, afegir, aclarir, negar amb el cap quan llegeixes...


Parlo de mi, en la formació gestalt ens 'matxaquen' molt i ho tinc interioritzat, crec, el fet de parlar en primera persona. Parlo de mi, però em costa fer-ho en primera persona en moments com aquest. Ho intento. Canvio.


És curiós com ajuda a la meva ment el fet d'escriure, passar a un paper tot allò que em balla pel cap. Esborrar, afegir, aclarir, negar amb el cap quan llegeixo...


I així va ser la llista  que vaig escriure amb els trets que la persona amb qui, si mai es donava el creuament d'astres, em decidís a compartir la meva vida havia de tenir: una llista amb esborranys, amb afegitons, amb aclariments, amb negacions i somriures. Una llista compartida des dels inicis amb bons amics que van fer aportacions molt interessants, molt.


Vaig trigar molts dies a incloure-hi un requisit, una necessitat, una exigència: Que no tingui parella. Ja veus!


La R. em va dir: aquesta llista teva (sense ni saber què hi havia escrit) són expectatives!


No, li vaig contestar, són mínims, són l'estima que sento a dia d'avui per mi, són exigències en algun cas i punts negociables en d'altres, però no són expectatives. Que NO tingui parella no és una expectativa: és un requisit sine qua non. No és negociable.


Penjaré la llista, sí, em ve de gust compartir-la.


Uns dies després, en un taller de cap de setmana sobre Constel·lacions familiars amb la Jutta Ten Herkel, li vaig exposar el que havia fet: crear una llista amb allò que desitjava en una persona. Bé, molt bé, ara, em va dir, fixa't en què del que demanes ets capaç de donar.


I sí, era equilibrat, força equilibrat. Sense haver-me'n adonat estava demanant el mateix que per a mi era important, demanava els meus valors, demanava allò que volia, lliurement, donar.


(exacte, no demanava ni puntualitat, ni ordre, touché!)


Recordo comentar-la amb l'A, qui, en poc temps, va fer-ne una per pocs mesos després, gràcies a la llista?, anar a viure amb l'home de la seva vida, si més no, de la seva vida actual; amb la M. a qui va ajudar, llegir la llista, a fer-ne ella una i adonar-se que estava amb una persona que no complia cap dels seus requisits i valors i, finalment, donar el pas de trencar; amb el M. qui, com sempre, s'avançava al que jo anava a dir.

dimecres, 14 d’agost de 2019

Terceres Parts - II

Dissabte, 7 d'abril. I sí, molta por. Havia pres la decisió, l'havia consensuada amb mi mateixa, fins i tot havia fet una 'performance' improvisada amb una interlocutora desconeguda del seu paper, l'Ana, meravellosa Ana.


Anem a passar el dia fora, farem un nou tram del Camí de la costa, la part del Camí per sota de Blanes i per sobre de Barcelona que va assegurar-me que mai faria amb mi. I va fer el tram, sí: de Mataró a Sant Andreu de la Barca. Aquell tram tindrà per sempre més una mirada diferent, per a mi.


No passa res, tot està bé, vols, és el moment, Núria, tranquil·la. L'estimes, no vols cap mal.


Dinem a Mataró, no recordo el lloc. Era un mexicà, potser, sé com tenir una conversa delicada, he estudiat aquest moment, fins al darrer detall fa ja setmanes, com dir a una de les persones que més m'estimo i m'estimaré que no 'sento' que vulgui continuar la vida al seu costat. O no de la mateixa manera. Pot semblar absurd, se me'n fot, però ho havia buscat mil vegades per internet: Com parlar amb la teva parella sense fer-li mal, o tant de mal. Com trobar el moment adequat per una conversa difícil. Com dir adéu amb amor.


Com òsties, joder, posar fi, novament, a tants anys, cony?


Calma, calma, respira. Respiro.


Després de dinar i parlar de temes domèstics, d'intendència, temes del dia a dia pràctics, comencem a caminar: Un tram més, un tram menys.


Començo: No voldria que aquesta conversa et semblés una 'encerrona'.


Anem malament... ja m'ho està semblant. I somriu.


Somriu amb un gest trist, conegut, del qui sap i no vol saber, del qui espera que passi la tempesta, del qui malgrat tot estima i acceptarà...


El primer tram del camí és al costat de la via. Al costat sí o sí de la via, amb el tren a tocar quan hi passa.


(Of tòpic: uns mesos abans el gendre d'uns veïns es va suïcidar llançant-se per la finestra, en presència de la seva parella, quan aquesta li va demanar la separació. No em passarà, em vaig dir, vivim a un sisè, no em passarà, no li diré a casa. Llàstima, no es pot preveure tot, novament, no sabia que el camí passava arran de via, arran de tren, arran d'una mort fàcil, més fàcil.)


No parlem, no em parla. Li he pogut dir unes poques frases, les seves respostes eren les esperades (pel manual de la conversa d'una parella que parla sobre el final de la relació i que vaig trobar per internet amen). No hi ha crits. Plors, sí. Crits, no.


Arribem, un davant de l'altra, a Sant Andreu, al bar de l'estació on agafarem el tren que novament ens portarà a l'origen (una al·legoria), al cotxe.


Busca motius, busca solucions, busquem... i trobem. Els diners no ens permeten marxar de casa a cap dels dos. Continuarem vivint junts, ell a una habitació, jo a la mateixa. Es trasllada ell.


Arribem, en silenci, en cotxe a casa. La casa compartida.


L'ajudo a preparar la que serà la seva nova habitació.


L'A. hi és: Volem parlar amb tu.


M'imagino de què, contesta, m'ho imaginava tant que li he explicat a la Jana per anar-la preparant.


Ploro, ploro molt. Estic molt trista. Ell em diu, fent broma, broma d'una situació molt dolorosa i coneguda: No me quites el protagonismo, debería llorar yo.


L'endemà li expliquem a la J. S'ho pren bé. De moment. Però tot va per dins.


I així passen els dies, les setmanes, els mesos.


Agafem un bungalou a la Cerdanya, hi anem cada cap de setmana. Amb l'excusa de la muntanya, l'excusa d'esquiar, l'excusa de desconnectar, l'excusa no dita d'estar junts.


I aviat fa l'any. Com passa el temps...


Aleshores, un dia, em dic:


Ara, un cop passat l'any de dol, em veig capaç de voler potser intentar conèixer algú. Quina mandra. Quina mandra.


Endarrereixo el moment tant com puc. L'E. de la feina em diu que faci una relació (llista) amb els valors que demano a la persona que vull conèixer i...







dissabte, 8 de juny de 2019

Terceres Parts - I

No sé per on començar. No sé ni tan sols si començar pot ajudar a res. M'ajuda a res.

És un secret. Un secret ben guardat a qui hem volgut guardar-lo. Un secret compartit, necessàriamente compartit en el meu cas, silenciada i absolutament no compartit en el seu cas.

Ningú, ell - Amics importants, jo.

Aquest és el resultat del joc que no ha estat un joc en cap moment. No joc. No diversió. Molta por. Molta seguretat. Molt d'amor.

Tot va començar. No ho recordo. Sí, sí ho recordo. Un dia, érem al sofà com ara, un dissabte a la nit, em vaig adonar que no volia envellir amb ell, no suportava la idea d'un dia, un altre dia, un altre dia, un altre dia amb ell. Un sempre amb ell.

I vaig maquinar un pla dolç.

Poc a poc. No hi ha pressa. Hi ha determinació, pressa no.

Quina és la manera més suau? Menys agressiva? Quin és el camí? I vaig pensar en les microseparacions. No sabia que tenien nom. No sabia res.


Núria dice:
Hace varios meses que he tomado una decisión respecto de mi pareja con la que llevo 28 años.
Ha sido muy doloroso dejar de engañarme, de ocultarme la realidad a mí misma, de aceptar que ya está todo el camino hecho. Mucho. Sigo elaborando el duelo a su lado y sin haberme atrevido a hablar aún con él. Me mata hacerle daño y retraso y retraso el momento. Cierro los ojos y me digo: No pasa nada, oculta lo que has visto. Ocúltatelo, y sigue con él, sigue la vida con la que llevas más de la mitad de tu vida, Núria…
Pero entonces quien sufre es mi cuerpo por no ser coherente, por pretender tapar lo reconocido.
¿Qué hago? ¿Cómo hablo con él? ¿Cómo hago el menor daño posible tras haber ‘despertado a mi realidad’que, por desgracia, no es la suya?
Gracias, V., gracias.


V.dice:


Muchas gracias por compartir. Creo que te estás haciendo mucho daño a ti misma con ese machaque. No tienes culpa de nada, las personas cambiamos y nuestros sentimientos también, y muchas veces el mayor daño que le podemos hacer a alguien es con el silencio y la falta de sinceridad. Piensa en lo que te gustaría a ti si fueras él.
¿Cómo decírselo? Con amor, con respeto, con cariño y con lo que tú creas que puede ayudaros a ambos en ese momento. Por supuesto, tú eliges hasta donde es necesario contar y a partir de dónde es un dolor gratuito.
Un fuerte y cariñoso abrazo,
V.



Ara sí sé. O crec saber. I m'il·lusiona saber. Sí.

Poc a poc.

No se'm fa l'hora mai d'arribar a casa.

Tinc tants plans.

El llit és gran i em costa dormir.

Canvio de llit.

Els horaris són uns altres.

Si arriba, marxo; Si marxa, arribo.

Silencis, silencis, silencis.

Arriba el 7 d'abril.

Un escrit al blog, i por, molta por.



divendres, 7 de juny de 2019

Cent Cims al meu ritme


  1. Canigó
  2. La Gallina Pelada
  3. Carlit
  4. Castell de Burriac
  5. El Cogul
  6. La Mola de Sant Llorenç de Munt
  7. La Morella
  8. La Tossa
  9. Les Agudes
  10. El Matagalls
  11. La Miranda de Santa Magdalena
  12. Montalt
  13. Penya de Sant Alís
  14. Pica d’Estats
  15. Pollegó Superior (Pedraforca)
  16. Puig Castellar
  17. Puig d’Olorda
  18. Sant Jeroni
  19. Sant Pere Màrtir
  20. Sant Ramon
  21. Sant Roc
  22. Taga
  23. Tagamanent
  24. Tossa Plana de Lles
  25. Turó de la Magarola
  26. Turó de Montgat
  27. Turó de Montsoriu
  28. Turó d’en Galzeran
  29. Turó d’Onofre Arnau
  30. Puig Madrona
  31. Puigmal
  32. Puig de la Mola – Garraf
  33. Puigsacalm
  34. Pic dels Moros
  35. Turó de Bell-Lloc
  36. Punta Curull
  37. La Penya del Papiol
  38. Pedracastell o La Creu de Canet 
  39. Balandrau (2.590) des de la Creu de Fusta (1.594). Desnivell: 996m. Prop de 5:30h. 13 de juliol de 2019. El Miguel i jo. Recollim dues noies per la pista asfaltada que pujar des de Tregurà, fins a la Creu. La majoria de cotxes pugen fins el Coll de la Gralla estalviant-se prop de dues hores però no vam voler ferho així. Contents, pujant (i també al tram final) ens vam trobar amb una parella increïble: Ella, una noia que no arriba als 30, cega, agafada confiada a la seva parella (Tete, li diu, és el seu germà?). Dos gossos faran el camí amb ells. Buf, m'impressionen molt, molt. I m'alegren el dia: no està tot perdut.
  40. El Puig de les Agudes (1.976m Ripollès) des de Setcases (1.279). Gairebé 700 m de desnivell que hem fet tirant pel dret en 1h40'. Jo, el Miguel mitja hora menys. Em sap greu que m'esperi i m'esperi, però en el fons ja estem acostumats a aquesta manera de fer muntanya. 3h en total. 14 de juliol del 19, i celebrant 25 anys del primer matrimoni (dinant molt i molt bé a la Fonda Rigà, més que recomenable).
  41. El Pic del Vent o el Farell (815m). 28 de juliol de 2019. El meu pare és de Caldes, bé, el meu pare va néixer a Caldes. Sóc mala filla si no sé quan va marxar d'allà cap a Suïssa? D'acord, doncs no ho sé. El cas és que de ben petites hi anàvem la família allà a veure la Iaia, la tieta, els tiets i cosins i hi passavem el cap de setmana. També anavem als Avellaners, una casa que hi tenien a una urbanització de les afores de Caldes (no crec que aleshores li digués ningú urbanització, en fi). Allà vaig aprendre a anar en bici, em vaig fer un tall de 8 punts al peu, i vaig ser molt feliç. Poc temps, però molt feliç. Resumint, avui hi hem tornat. Un altre cim, un més. Un menys.
  42. Volcà del Croscat (789 m). 3 d'agost de 2019. Hi anem d'acampada (maleït moment haver triat un càmping per acampar ple de nens i pares maleducats) la J, ell i jo. L'excursió al Croscat és una volta sencera des de l'aparcament, passant per Santa Margarida, un tram de la Fageda i la pujada al Croscat. Diferents indicacions no aconsellen la pujada per risc d'esllavissades, tanmateix si està al 100 cims és que 'tan perillós' no és. I el fem. Jo, acabo amb una pàjara impressionant. Com penso que només he tingut un altre cop a la vida. Només portem aigua i fa molta calor, molta. Ens calen sals, minerals, sucre... digo jo. I finalment, com no, un vichy. Gràcies.
  43. El Puigpedrós (2.914m). 10 d'agost de 2019. Anem amb la colla dels Perquisapunti. Pugem, en plan senyoritos ell i jo divendres 9. Sopar, dormir i esmorzar. Cim. Sopar, dormir i esmorzar. Sí, els diners no donen la felicitat blablabla però va de puta mare tenir-ne per permetre't luxes. La pujada són 3 hores. La baixada 2.30. El cim grimpador, amb raó es diu PuigPedrós. A dalt bufa el vent, però s'agraeix, després de tants dies de calor: Emporteu-vos-en una mica, diu ell.
  44. Sant Salvador de les Espases (413m). 15 d'agost de 2019. Ell i jo. Una pujada a ple sol. A dalt una ermita, una mena de construcció amb taules (diuen que 'obren' bar dijous i diumenge, però a l'hora que arribem no hi queda ja ningú, si n'hi hagut, de bar), amb una família que esmorzar/dina. Fora una parella amb un gos que m'ha enamorat: Un podenco andaluz. En prenc nota. Dinem a Monistrol. Genial tot.
  45. Puig de l'Àliga
  46. Montbarbat
  47. Montcaubo o Lo Calbo (2.291) - Pallars Sobirà. 15 de setembre 2019.Vistes 360 graus per flipar.
  48. Campirme (2.624) des del Refugi de la Pleta del Prat. Senzillament espectacular. Imprescindible. 16 de setembre 2019.
  49. Tuc de la Llança (2.659). Des del parquing del Port de la Bonaigua. 17 de setembre 2019
  50. Torreta de l'Orri (2.436) des de l'estació de Port Ainé. Pallars Sobirà. 18 de setembre 2019.
  51. Tuc de la Cometa (2.445) des de l'estació 'abandonada' de Llessuí. 19 de setembre 2019.
  52. Lo Tèsol (2.700) des de la pista que puja de MonNatura. Boira, molta boira, risc de pluja. Nervis, molts nervis però... quina meravella de cresta final. La baixada, per la canal, gens recomenable. 20 de setembre de 2019
  53. Bellmunt (1.228). Ara repassant cims essencials m'adono que aquest el vam fer l'any passat. S'hi pot pujar gairebé fins a dalt en cotxe, sé que això em va 'tocar' una mica. Recordo la creu.
  54. Cap del Verd (2.282m). Cim senzill i amb unes vistes 'espectaculars' del Solsonès, el Bergadà i l'Alt Urgell. Molt recomanable. Hi hem anat avui 06 d'octubre del 19 (29 anys després del primer petó al concert de la Tina Turner) amb una bona colla dels Perquisapunti. 
  55. Puiggraciós (808,08m). Mira, si més no: hem rigut. No sabíem com era el cim, la sortida l'hem feta del Santuari, una estona després, poc, vint minuts, el Miguel em diu: Parece que hemos pasado de largo por el cim. I sí, una torre de guaita i unes restes (perquè ens ho diuen els qui seguim a Wikilocs, no perquè ho veiem clar) ens confirmem que hem arribat, i passat de llarg, pel cim Puigraciós. Riem mentres fem la foto. Un cim en vint minuts, la ruta ve després. Una ruta maca pels Cingles de Bertí (on anem trobant-nos per la pista quads, motos, bicis, cotxes) i acabem dinant, sols, i amb unes vistes espectaculars (que diria la Maite) a la taula de pedra d'un fantàstic mirador. Paga la pena, sí. 12 d'octubre de 2019 dia de la bandera espanyola i el fanal. Amén.
  56. Puig Cendrós (499m). Fem una sortida matinal i senzilla des d'Olesa de Montserrat amb un grup eclèctic però on tothom ens hem sentit a gust. Genial. I un cim més. 

Nota FEEC:

A partir de dia 1 de juliol de 2019 per superar el repte caldrà assolir un centenar de cims d’un llistat de 150 que es consideren “essencials”He marcat en vermell els cims, fets per mi, que formen part d'aquesta relació que la FEEC considera essencials.








































dimarts, 7 de maig de 2019

Pel·lícules 2019

GENER

1 - Dogville - Lars Von Trier (2003)

2 - La venus de las Pieles - Polanski (2013)

3 - Still Walking - Hirokazu Koreeda (2008)

4 - Roma - Alfonso Cuarón (2018)

5 - Mala hierba - Kheiron (2018)

6 - El Padrino - Francis Ford Coppola (1972)


FEBRER

7 - Mi vida como un perro - Lasse Hallström (1988)

8 - El Padrino II - Francis Ford Coppola (1974)

9 - Green Book - Peter Farrelly (2018)


MARÇ

10- Cold War - Pawel Pawlikowski (2018)

11 - Atraco perfecto - Stanley Kubrick (1956)

12 - Cafarnaúm - Nadine Labaki (2018)

13 - Persona - Ingmar Bergman (1966)


ABRIL

14 - Secretos y Mentiras - Mike Leigh (1996)

15 - El hijo de Saúl - László Nemes (2015)

MAIG

16 - Caramel - Nadine Lebaki (2007)

17 - Quién te cantará - Carles Vermut (2018)

JUNY

18 - James y el melotocón gigante - Henry Selick (1996)

19 - American History X - Tony Kaye (1998)

JULIOL

20 - Els dies que vindran - Carlos Marques-Marcet (2019)

21 - No amaràs - Krzysztof Kieślowski (1988)

22 - Cirkus Columbia - Miki Manojlovic (2010)

AGOST

23 - Érase una vez en Hollywood - Quentin Tarantino (2019)

24 - Kill Bill I - Quentin Tarantino (2003)

SETEMBRE

25 - La persecución - Jean-Baptiste Léonetti  (2014)

26 - Alma salvaje - Jean-Marc Vallée (2014)

OCTUBRE

27 - Joker - Todd Philips (2019)

diumenge, 20 de gener de 2019

Llibres 2019

Aquest any tinc uns quants reptes en ment. Un d'ells és tornar al bon hàbit de llegir un llibre cada setmana. Abandonar una mica les sèries de ben segur que em serà de gran ajuda.




Gener

1 - Tres nits de torb i un cap d'any - Jordi Cruz (molt, molt dur pels qui coneixem el Pirineu, i pels que no, pels qui estimem la muntanya)

2 - El cero y el infinito - Arthur Koestler (lectura necessària per una Leninista de pro com jo)

3 - Una tendra donzella - Joyce Carol Oates (encara no sé què opinar-ne, m'ha sabut a poc... a molt poc)

4 - Los niños tontos - Ana Maria Matute (són aquells llibres que em llegeixo perquè la Jana 'ha de llegir' i em recomana)

5 - Hozuki, la libería de Mitsuko - Aki Shimazaki (com necessitava literatura japonesa, per deu!!)

6 - El hombre en busca de sentido - Viktor Frankl (era un dels pendents eternament...)


Febrer

7 - Vindicación de los Derechos de la Mujer - Mary Wollstonecraft (m'està costant de llegir que lo flipes)

8 - Signatura 400 - Sophie Divry

9 - Si duele, no es amor - Sílvia Congost


Març

10 - Arrancad las semillas, fusilad a los niños - Kenzaburo Oé (crec que fa temps que li tenia ganes)

11 - El miracle de l'atenció plena - Thich Nhat Hanh (ommmmmmmmmmmmm)

12 - Tren a Puigcerdà- Blanca Busquets (a veure...)


Abril

13 - L'esbós - Sílvia Bel (poesia)

14 - Tornar a casa - Yaa Gyasi (genial, molt molt recomenable)

15 - La ley del espejo - Yoshinori Noguchi

16 - El príncipe de la niebla - Carlos Ruiz Zafón

Maig

17 - Aprendre a viure, aprendre a morir - Albert Parareda (necessito més i més treballar la meva mort, la d'aquells que m'estimo...)

18 - Qué harías si no tuvieras miedo - Borja Vilaseca

Juny

19 - Tú no eres como otras madres - Angelika Schrobsdorff

Juliol

20 - La muerte: Un amanecer - Kubler Ross

Agost

21 - Salvaje - Cheryl Strayed

Setembre

22 - Toda la verdad de mis mentiras - Elisabet Benavent

Octubre

23 - A sangre fría - Truman Capote

24 - La gente feliz lee y toma café - Agnés Martin-Lugand

25 - Hablar solos - Andrés Neuman

26 -



dissabte, 7 d’abril de 2018

14 - De Lloret de Mar a Blanes

Han passat molts mesos, la vam fer el 24 de setembre de 2017.

Tinc pocs records.

Va ser una etapa bonica, fàcil, agradable de fer i compartir.

Però, malauradament, des d'aleshores ha plogut molt. Molt.

Adéu (sense accent segons l'Institut d'Estudis Catalans) a una etapa que tanca un cicle, adéu al camí nord de la costa catalana. Ara estic en un altre camí, el de Barcelona a Blanes. Res a veure. Tampoc ho pretenc.

I sí, aquest escrit té també un doble sentit. Una doble lectura. Una metàfora amagada.




diumenge, 25 de març de 2018

La mania de no deixar res a mitges


No sé si té nom o és una síndrome, o potser és una tara de la personalitat, o només és una autoestima baixa: Que ningú pateixi, que ningú s'ofengui, no fer mal a ningú, que tot resti en ordre, en l'ordre diví que diu l'Elena, que cada cosa tingui el seu lloc i cada lloc una cosa ben col·locadeta.

I mentrestant només hi ha una persona que surt, digue-m'ho així, tocada. Tocada, perjudicada, dolguda, trista, sense ànims, desfeta, callada, enrabiada amb ella mateixa.

Us explicaria el per què de tot plegat però encara no toca. De moment vaig fent i qui dia passa any empeny.

Estic malmenjant i malbevent com si així el problema es resolgués. No trencar amb res, no dir no, no deixar un llibre a mitges, ni una relació, ni llençar el passat... arrossegant-lo, arrossegant-lo com una motxil·la plena d'andròmines inútils, com l'abric amb pedres de la Virgínia que, necessàriament, et porten a la mort segura.

Poc a poc, però estic cansada, molt cansada.

No és la depressió. No tinc un episodi depressiu.

Tot arriba, i un dia, sabré deixar un llibre a mitges sense sentir-me'n culpable, sabré marxar dels llocs, sabré dir no a un company a la feina, sabré respectar el que necessito i, sabré, n'estic convençuda, trencar una relació, dues, tres, que no m'ajuden a créixer. Malgrat el vertígen, la culpa, el neguit, la desesperança.

Potser sí que tot està per fer, i tot és possible (malgrat el procés, n'estic convençuda que Catalunya serà una República algun dia, el dia, que com jo, assumeixi que pot, que s'ho mereix, que hi ha camí i que si no n'hi ha només cal caminar per anar-lo fent).


dimarts, 23 de gener de 2018

Una Puta Melda!

Una puta melda és un video que s'ha fet famós arran de l'APM. Puta melda és el que diu un nen quan se li pregunta què li sembla el mural... una puta meeeeeeeeeeeeeeeelda, què?, una puta melda!

Això penso jo del dia d'avui. I del dia d'ahir! Una puta melda!

I tanmateix, quines coses, tinc salut. I les guapes tenen salut. I ell té salut. I mons pares tenen salut. I les meves germanes tenen salut. I la família de la meva germana gran té salut.

Però sento que aquests dies han estat una puta melda.

I sabeu què? Que no tinc ganes d'explicar-vos el motiu. Si més no, no avui.

Au, mireu el video!


diumenge, 7 de gener de 2018

Llibres 2018

Comencem, comencem, aquest any té bona pinta... encara he d'afegir els del 2017 darrers però amb tanta mani, tanta concentració, tant procès, tant de 155 el cert és que no vaig llegir gaire, vaja gaire per no dir que gens.

Paraula que em poso les piles, ho necessito!

GENER

1 - La verdad y otras mentiras - Sascha Arango (me ha divertido, pues sí, y encima me ha enganchado de nuevo a la lectura... por favor, que el ritmo no pare... Y que el procés continúe, lalalala.)

2 - En las nubes - Ian McEwan (de momento, curioso, yo también suelo vivir en las nubes...)

3 - La biblioteca de los libros rechazados - Davide Foenkinos (club de lectura amigÜita invisible con Mariela)

Febrer

4 - La forma del aigua - Camilleri

5 - Un tros de cel - Isabel-Clara Simó (què se n'ha fet de la Simó destructora? Ens fem grans, i perdem ràbia?)

6 - Los dieciséis árboles de Somme - Lars Mytting (o jo sóc rara, que sí, o costa molt imolt d'entrar-hi i de cop, zasca, resolt)

Abril

7 - El olor de las casas de los demás - Bonnie-Sue Hitchcock (Alaska...)

Maig

8 - La melancólica muerte de Chico Ostra - Tim Burton

9 - Les set caixes - Dory Sontheimer

10 - Morir no es lo que más duele - Inés Plana (començo dia 21)

Juliol

11 - Regreso a Berlín - Verna B. Carleton

12 - El proceso Hoffman - Tim Laurence (buf, i buf)

Agost

13 - Hasta nunca, mi amor - Massimo Carlotto

14 - Dins el riu, entre els joncs - Antoni Munne Jordà

15 - Los cuatro acuerdos - Miguel Ruiz

16 - Cuaderno de trabajo de los Cuatro acuerdos - Miguel Ruiz

Setembre

17 - Sis històries al voltant d'en Marius - Jordi Sierra i Fabra

18 - Laëtitia o el fin de los hombres - Ivan Jablonka

Octubre

19 - Les veus de la ciutat - Jordi Sierra i Fabra

20 - El cuaderno de Rutka - Rutka Laskier

21 - Amor se escribe sin hache - Jardiel Poncela (inacabada)

22 - Els guapos són els raros - Agnès Marquès

Desembre

23 - La acusación - Bandi (no estic llegint una merda... les sèries m'aculturitzen, coi!)

diumenge, 10 de setembre de 2017

13 - De Tossa de Mar a Lloret de Mar

Dissabte 19 d'agost (aniversari del Txatxo Luís), set hores caminant (incloc l'entrepà que vam fer a Cala Canyelles i un bany necessari a Cala Morisca), calor, xafogor però no sol en excès, sols ell i jo.

Sortim de casa cap a les deu (matinar???) perquè vam buscar per internet i hi havia un bus que sortia de Lloret, on voliem deixar el cotxe, cinc minuts abans de les onze. No vam pensar en què deixar el cotxe a Lloret no seria senzill, ni tampoc que, com darrerament m'ha passat, els horaris per internet dels busos (en aquest cas Pujol) difereixen dels horaris reals. O sóc jo que no sé mirar-ho bé, en fi...

Agafem el bus, doncs, a les 11:20 cap a Tossa (el cotxe l'hem deixat no sé pas on però no lluny de l'estació, tampoc a prop, vaja). Nosaltres i no sé quants italians més. Arribats a Tossa esmorzem a la grangeta on ho vam fer la darrera etapa. Sí, som animals de costums, sobretot jo, molt rutinària. Darrerament sento que la necessito més que mai, em faig gran i blablabla... ja n'he fet 48.

Cap al passeig, som-hi! Enfilem cap el Castell però ell no vol arribar a dalt de tot, és molt cabut, i jo, en aquests casos, no discuteixo, comencem la ruta. Està poc marcada, pel Xevi Blancafort sabem que la ruta o es fa per Gr92 o és difícil de resseguir. Així que trampegem. Cales, urbanitzacions, cales. Fins arribar a la Morisca. Allà veiem la casa del rus, o kurjestaní, o el que sigui. La tanca de la casa fa que el gr92 es desviï. Aix. Baixem a cala Morisca i ens hi banyem. És un gust. Veiem gent que, de ben segur, hi porta tot el dia, nosaltres, amb un banyet en tenim prou, de platja.

Enfilem cap amunt. Llegim el rètol que els rusos o kurjestanís o el que sigui, hi han posat a l'entrada de la finca (avui tenen una celebració especial, fa anys no sé qui): una càmara ens segeuix els moviments i el rètol ens avisa que, malgrat que hi podem entrar-hi (si tenim nassos tenint en compte el que he anat llegint) el camí queda tallat en tres-cents metres.

Tirem endarrere i seguim 'pel nou traçat del gr'. Estem cansat quan arribem a Cala Canyelles i encara no hem dinat. Al restaurant on en vàries ocasions havíem dinat de joves fem un entrepà i una cervesa per tot seguit continuar el camí.

Set hores després d'haver iniciat la ruta arribem a Lloret. Déu meu, quina ciutat, poble, o el que sigui, més turística! Allà ens hi esperat el cotxe.

Nova ruta feta, ara només resta el tram final fins a Blanes, em penso que la resta, els hauré de fer tota sola. O t'hi apuntes?




diumenge, 13 d’agost de 2017

12 - De Sant Feliu de Guíxols a Tossa de Mar

Fa moltes etapes, moltes, que segueixo el camí i aprofito les dades donades per Camins de Ronda d'en Xevi Blancafort al seu web. No el conec de res, només sé que m'agrada el que escriu i com ho escriu (no ara, que ha 'remodelat' el blog i fins i tot 'organitza' sortides per o amb gent pesada com jo, sinó des del primer tram del Camí de Ronda). Aquesta etapa que ara descriuré ell la va fer en tres dies diferents. Mal senyal, o bon senyal, no ho sé, però en tot cas deixava clar que no era cas de pretendre fer-la en un sol dia, així que calia organitzar-me.

Organitzar-nos.

I aquí comença tot el 'drama' d'aquesta etapa número 12... en la manca -a priori- d'organització.

Primer de tot: trobar un cap de setmana lliure. Lliure de bàsquet, d'hoquei, de compromisos socials, d'oci programat, d'aniversaris, de... Bé, primer punt aconseguit: Primer cap de setmana d'agost, del 4 al 6.

Segon: qui hi anem? els quatre? tres? la Missy i la Bruna? Decidit, els quatre (perquè una sembla que li ha agafat el gust a caminar i s'ha decidit a aixecar-se del sofà, aviat esport olímpic, pel que sé; i l'altra no té cap compromís ineludible!).

Tercer: la ruta de dalt abaix, i per rigorós ordre, així que sortim de Sant Feliu per arribar a Tossa.

Quart: on dormim? Si en Xevi diu que no la recomana en una única etapa bé l'hem de partir, i si l'hem de fer en dues etapes bé hem de dormir al mig per no pujar i baixar a Barna. Decidit: tendes de càmping (la que tenim a mitges amb custòdia compartida amb la Montse, i la que és nostra però ara té la Laia amiga de l'Aina). Vinga, les tenim localitzades i ja a casa. Dormim a mig camí més o menys... Cala Pola, càmping Pola.

Cinquè: Quan marxem? Vam dir de marxar divendres, però però però no vam preparar res en tota la setmana, i quan dic res, és res. Només teníem les tendes i perquè ens les acabaven de retornar. Localitza sacs, tovalloles, motxilles, botes, bastó, cantimplores (que crec que si són ampolles rollo metàl·liques no es diuen així), bikinis, roba de recanvi, esterilles, blablabla. Com hem de marxar divendres a la tarda després d'una ampolla de cava per acompanyar una magnífica sarsuela de la sogra? Però què dice usted? Així que mirem una peli, i cap a les set, amb la Jana emprenyada com una mona i el Miguel pujant-se per les parets, acceptem la realitat: No podem marxar amb tant per fer, arribar a Tossa, al càmping, a una hora raonable, muntar tendes... Que no. La propera vegada ho farem millor, amb previsió (ajajajajaja... innocent!). Total, marxem dissabte cap a les 7:30 del matí.

(Jo sense dormir en tota la nit, una part per la calor, i una bona part per la ruta que pintava, per la lectura del blog del Blancafort, bastant malament. La por de mare que passi alguna cosa a les filles. Oiga, perquè mira, si em passa a mi, a banda que elles cobren una assegurança de vida, doncs ja he viscut, però a elles, no, que no. I vinga a no treure'm del cap aquest pensament en tota la nit. Com quan amb l'Aina vam fer primer tresmil. Igual.)

La ruta: Anem directes al càmping Pola, a la Cala Pola, vora uns quatre quilòmetres abans d'arribar a Tossa, cap a les nou tocades ja hem reservat i pagat l'estada d'una nit (56,10 euros) i hem muntat les tendes. Agafem el cotxe i anem cap a Sant Feliu, aparquem darrera de l'estació d'autobusos, gratis. L'altre dia vam pagar 7 euros per aparcar allà a la vora, avui volia evitar-ho perquè el cotxe s'hi quedava fins l'endemà.

Comencem a caminar, baixem al Passeig i allà fem un primer tram del Camí. Mal inici, el camí està mal marcat o nosaltres no el volem veure perquè passa entre carrers d'una urbanització. Trobem un tros de camí que ens fa enfilar-nos en una zona arran de mar (però penya-segat) i passem una mica de por. Reculem. Un tio que està a un dels iots de la costa ens mira (suposo que esperant que caiguem, seré mal pensada però no li veia cap altra intenció) i li pregunto si veu camí: Es fa l'orni. Li ho torno a preguntar: No. Pues oiga, vale.

Pugem novament pels carrers de la urbanització fins arribar (amb el Miguel d'una mala òstia increïble en aquestes alçades, i des d'ahir) a l'Ermita de Sant Elm. Allà pregunto a una parella de noies que parlen del camí de ronda si veuen possible fer-lo. Em diuen que no, que les darreres tempestes, de fa dos anys, han malmès molt el camí i ja no es pot fer ni un tram. M'expliquen que hem d'anar en compte, que fa uns dies ha mort una persona al camí de ronda, que... Buf. Per què fan aquests comentaris? Cal? No és d'ahir que fem muntanya a casa, ostres!!

Baixem i fem una reunió d'urgència els quatre: només podem fer el primer tram de camí per la carretera. Puta merda. Però ho fem. Caminem hores sobre un asfalt tipus forn en un dels dies més calorosos de l'any, sota un sol de migdia assassí, i amb un mal humor del quinze tots plegats. Després de tres hores de camí i veient el mar des de la carretera, de no baixar ni tan sols a Cala Vigatà, ni a cap altra perquè ell diu que després haurem de desfer el mateix camí i no paga la pena (sic). Després d'acceptar que no es veu cap camí ni de Ronda, ni de no Ronda... seguim caminant fins a Cala Canyarets.

Per accedir a Cala Canyarets des de la carretera cal entrar a la urbanització privada Rosamar. Els cotxes han de pagar (quant?) per accedir-hi. Suposo que si no són residents, és clar. Baixem fins a Cala Canyarets i d'allà a Cala Canyet. Entre una i l'altra, però, fem una aturada al restaurant (el xiringuito de la platja, com la platja mateixa, és ple a vessar) i bevem i bevem (jo aigua amb gas i sense, ell dues cerveses, i elles suc de préssec i aigua... ho anoto aquí perquè recordo que portàvem una bona estona passant set i calor, l'aigua que dúiem era força calenta, ja, i anàvem dient què beuríem quan arribéssim a un lloc on comprar beguda fresca... mmmmmmmmm).

Continuem ruta, ja portem moltes hores i estem cansats. Seguim, ara sí, per un camí de Ronda molt xulo, ponts de Canyet inclosos. Grimpem, baixem, caminem, i ens aturem a la cala del senyor Ramon. Per primer cop fem nudisme tots quatre, per banyar-nos. Un plaer. L'aigua no està tan neta com desitjaríem i està un pèl calenta, però és un plaer tanmateix. Dinem i reprenem la marxa.

Més grimpades, més cales, ara arribem a la Cala de Concagats i d'aquí a la platja de Vallpresona. Alucino amb la penya: neveres, parasols, bosses, nens, gossos, cubells, la sogra... buf. I apa, tot el dia a la platja, quin agòbio por dios! Pugem cap a la carretera novament, no podem continuar per la platja, ni grimpant, ni fent el pont. Uns quinze minuts de pujada i sóc a dalt. Ells em porten avantatge com sempre. Què hi farem!

Novament a la carretera, em nego a fer la resta de voltes que falten de la GI682 per completar les 365 corbes. Em nego i es neguen ells. Què fem? Falten sis quilòmetres per arribar al càmping, són gairebé les sis i fa mooooooooolta calor encara.

El Miguel vol trucar un taxi, l'Aina proposa fer auto-stop. Per què no? En un revolt, hi ha espai, ens esperem i l'Aina posa el dit. Un cotxe passa dient amb la mà que va ple. S'atura el segon cotxe, una noia sola. Ens puja als quatre! Touché. És una noia de Terrassa que ha passat el dia a la cala del Senyor Ramon. Li agraïm el viatge com si ens hi anés la vida i arribem al càmping amb ganes d'anar directes a l'aigua. Molta gent a la cala, molta (fins i tot un excompany de feina d'ell), les tendes estan a pocs metres de la cala, un plaer, un plaer autèntic. Ens banyem els quatre contentíssims per haver aconseguit una part més de la ruta. Bien! Demà serà un altre dia (abans, però, soparem la mar de bé al restaurant del càmping, que una cosa és dormir sobre terra i l'altre menjar de bocates a tot hora... hombre ya!).

Tot sopant, mirant la ruta fins a Tossa, i pensant en com ha estat el dia, el Miguel i jo decidim fer la ruta a Tossa ben d'hora i agafar el bus de les 10:10 allà que porta fins a Sant Feliu (n'hi ha tres, un a les 10, un a quarts de 8 del vespre, i un altre a quarts de dues de la matinada).

Ens llevem després d'haver maldormit a les 7 i a dos de vuit ja som en marxa: Cala Pola, buida, fantàsica; Cala Bona, flipant que enlloc de platja hi ha un xiringuito i enlloc de posar-hi la tovallola has de seure en una cadira del bar; pujada a la carretera i tornada a baixar al camí de Ronda. Arribada a Tossa en poc menys d'una hora. I sense arrossegar les tendes i motxilotes.

Esmorzem de conya, agafem el bus, anem al càmping, desmuntem tendes, i anem cap a casa... abans, però, ens aturem a dinar a Badalona, al Tariq, com en tantes d'altres ocasions.

Un tros més de camí!!!





dimecres, 9 d’agost de 2017

11 - De Platja d'Aro a Sant Feliu de Guíxols

(Ell hi anava sovint, a Sant Feliu. Un dia va ser el darrer. Recordo aquell dia com si fos ahir. La meva trucada de matinada, la seva tornada, la por, els plors, la pregunta feta i la resposta donada. Un petó)

Avui tocava una etapa xula, vaja, no sabia si ho seria o no, de xula, però ha estat genial, genial. I tenia pinta que ho havia de ser, per diferents motius: és dissabte 29 de juliol (per tant no havíem de patir per la tornada... tot i que hem patit per l'anada perquè ha coincidit amb no sé quina operació sortida de les mil que hi ha cada estiu); un munt de cales sense sorra i sense gent; i la família de 4 al complet! Bien!

Hem sortit de casa cap a les nou (tot passant per la benzinera i posant-t'hi 45 euros), i a dos d'onze ja érem a Sant Feliu. Allà hem deixat el cotxe al pàrquing  privat que hi ha creuant la carretera davant de l'estació d'autobusos (7,50 euros) i hem agafat un autocar a tres d'onze fins a l'estació de Platja d'Aro (7 euros més). Pos sí, avui sumo el que hem anat gastant, perquè el camí de la costa ens està sortint entre una cosa i l'altra i perquè som una mica 'senyors' per una pasta.

Ahí lo dejo.

Des de l'estació baixem al passeig, allà ens aturem a un súper i comprem pa (l'embotit, avui, estranyament, l'hem dut de casa), tampax per a la peti (això no toca que ho posi aquí però ja ho he escrit, llàstima), oli del bo pels entrepans i no recordo si res més (13,40 euros). Fem els bocates a un banc i ens els anem menjant mentre comencem la caminada. Són les 11 ben tocades.

El passeig de Platja d'Aro, arreglat, no té cap gràcia però no molesta, arribem a la sorra de la platja, abans de la riera i veiem un retol que marca que el GR92 es desvia cap a l'interior. No ens agrada seguir sempre el gé erra perquè sovint va per l'interior i nosalres fem el camí de la costa, el fem de dalt abaix (vam començar, crec, a Colliure) i el fem per rigorós ordre de 'final, inici, final, inici'. Quan arribem a la zona del port, ailàs, allà sí o sí hem de recular i anar cap a l'interior. Hi entra força el port, al poble, així que caminem una bona estona per carrers i carrers. Fins que tornem al mar, a Sa Conca. Sorra, sorra i comença el camí de ronda. Un camí de ronda arregladíssim, excessivament arreglat, però amb unes vistes precioses arran de mar, i sí, paga la pena. Cases fantàstiques, poca gent, i molt de sol (això sí). Anem a bon ritme, mentida: ells van a bon ritme, jo al meu, naturalment.

S'Agarò i cap a Cala Sant Pol, ens hi banyem una mica abans d'arribar-hi, en una zona sense sorra, amb pedres, i amb una aigua fresqueta i neta, neta.

Seguim des de la cala de Sant Pol, però ara amb trams desagradables d'escales amunt i escales avall, barcos sorollosos plens de gent (que són comercials fiesteros i surten cada dissabte), i finalment, tot passant per un tram de muntanya amb camí no 'fet fabricat'... arribem a una zona fantàstica. No, molt fantàstica: el Pein de la volta de l' Ametller. Lliure de gent (hi ha gent, però poca), de sorra, de soroll, de barcos, de cotxes, de bicis, de... ummm siusplau que no deixi mai de ser un paratge protegit!

I xino-xano cap a la platja de Sant Feliu. Dutxa, canvi de sabates (un gust treure's les botes i posar-se sabata oberta) i cap a dinar. Voltem, voltem, i trobem un lloc on sembla que no ens clavaran, mengem bé i la cervesa (com sempre) sap a glòria. Total 54 euros.

La peti es 'queixa' que l'altre dia no es va menjar un granissat i li comprem un gelat cucuruxto de 'mango i pinya' (2,10) i, de pas, la gran vol una crema catalana (3,50).

Apa, tornem cap a casa, pagant peatges, naturalment (crec que uns 14, anada i tornada). Això sí, avui no he conduït jo a la tornada i he pogut mig dormir, o mig descansar, o mig el que sigui.

Cost total: 146, 50 euros!!

Oiga, i què? Hem estat a gust, no? Doncs ja està. Això sí, no penso fer números del que portem 'gastat' des que vam començar fa ja quatre anys. Total, pa què?


........................................

Avui és la cançó: l'han cantat i ballat (la peti, especialment) bona part del camí.













dimarts, 8 d’agost de 2017

10 - De Palamós a Platja d'Aro


Merda frita, no recordo res, o gairebé res, i tan sols han passat dues setmanes... Ara que tinc uns minuts a la feina abans de plegar (shhhhhhhhhhhh) estic decidida a posar-m'hi i, tanmateix, he d'enviar un wasap a la Jana perquè m'ajudi a recordar:

- Jana, ai nit yú! Envia'm un àudio resum amb el què vam fer de Palamós a Platja d'Aro

- Buah jo què sé.

- No recordo més que el xino.

- Hahahaha i jo

- Porfa

- No ho recordo

D'acord, em tranquil·litzo, no és Alzheimer prematur, això meu, perquè la Jana només en té 14 (18 si tenim en compte que ve al gimnàs amb el carnet de l'Aina però la seva foto) i tampoc no ho recorda. Que no cunda el pànico.

Anunciaven pluges per diumenge 23 de juliol a la tarda, i així va ser. En previsió d'això vam decidir fer només fins a Platja d'Aro. Cotxe cap a Palamós, aparquem a un carreró (jo per no pagar aparcament el que calgui) i comencem la ruta. Tard, no recordo l'hora però tard: a quarts de dotze.

La primera part només porta del Passeig de Palamós al Passeig de Sant Antoni de Calonge.
 
De seguida, però, comencem a trobar caletes, i més caletes. Avui ve la peti amb nosaltres, estic contenta, m'adono que, malgrat l'odi que va patir molts anys per tenir uns pares muntanyeros (odio els meus pares que m'obliguen a anar a la muntanyaaaaaaaaaa, cridava de ben petita quan la fèiem caminar i caminar) ara sembla que té tirada per aquest món (i deixar-me endarrere com ja fa el seu pare fa anys, en fi). Fins i tot fa mesos que va a un esplai on, poc o molt, també fan excursions.
 
A la propera ens banyem, a la propera ens banyem.
 
Sabem que si ens banyem (despulla't, treu-te les botes, llença-t'hi, eixugat, vesteix-te novament, calçat... mandra) ens costarà arrencar novament així que ho deixem pel final.
 
Racons ben xulos, camí arreglat en algunes zones, aigües netes, barcos a puntapala (quina ràbia!!), i cases pa flipar, vaja, com darrerament!!
 
La visió, anant pel camí de Ronda, de la platja de Platja d'Aro amb els edificis monstres allà mateix és espantosa. Trenca, si ho permets, tot el plaer de caminar entre cales i platgetes sense gaires construccions (gaires no vol dir cap, vol dir no en excés, sobretot si ho comparem amb l'arribada a Platja d'Aro). Així que no ho permeto, i em quedo amb el plaer del camí. I de veure la Jana feliç.
 
Arribats, dinem (a un xino!!! que ens costa una pasta, per cert), autobús Sarfa cap a Palamós i ja al cotxe cap a Barna. A mirar com plou, i plou, des del sofà.
 
I seguim...
 
 
 
 
 

divendres, 28 de juliol de 2017

9 - De Llafranc a Palamós

Diumenge 9 de juliol, Sant Tornem-hi!

L'ex -que ja no és ex-,i jo, reprenem camí. Agafem el cotxe, no preparem motxilla el dia abans perquè som un cas com un cabàs (així que no ens emportem tovallola...), i a cuita corrents ens plantem camí de Llafranc. Ell, i jo també si us sóc sincera (sé que aquest sóc ja no du accent, i?), doncs, això, ell confon els noms dels pobles d'aquesta zona, i no és per menys, Tamariu, Begur, Llafranc, Palafruguell... (bé, potser no es confonen, però els confonem, punt):

Vinga, arribats a Palafrugell li dic: I si parem aquí, mirem si passa un bus cap a Llafranc, deixem el cotxe, i en arribar a Palamós n'agafem un altre fins aquí i no hem de fer la ruta circular?

Dit i fet. El bus que anava a Llafranc passava en cinc minuts així que tot quadrat (l'Aina no hi era però segur que pensaria que, com sempre, tinc la flor al cul). Deixem el cotxe, prenem l'autocar, i en pocs minuts arribem a Llafranc. Pinta que serà un dia de molta gent, no fa gaire calor, d'altra banda. Comprem un mos per esmorzar i iniciem camí, tard, evidentement, tard. Són tres de dotze.

Pujades, baixades, pujades, baixades, escales, escales, més escales, un tram de camí, escàs, per una urbanització, cales precioses, cales buides, cales plenes, les cases dels típics 'fillsdeputa' que diu el Miguel, vora el mar, i arribem a Es Castell. Una cala especial per a mi (suposo que per a gairebé tothom) perquè vaig viure intensament la mobilització que l'any 94 va impedir que una fantàstica cala com aquesta quedés ensorrada entre blocs d'hotels, apartaments, i restaurants. Bien, sí, bien.

Seguim pel camí de ronda arreglat recentment i arribem a les casetes de pescadors de Cala s'Alguer. Allà, una molt bona amiga meva, la seva família, vaja, hi té una casa. Ahir vaig sopar amb ella, més de 30 anys després d'haver-nos conegut mantenim una amistat íntimament tranquil·la,  i m'explicava que just el dia que hi vam passar no feia ni una hora que ells havíem marxat. Hi passen tots els caps de setmana de juny a setembre i les lluites amb els turistes que volen endur-se les estrelles de mar, són immenses. No entenen que són éssers vius. O sí, i tant els hi fot.

Cala la Fosca, Palamós, dinar a Palamós, autocar cap a Palafrugell i cotxe cap a casa... caravanote de tornada i fi de festa.




dilluns, 5 de juny de 2017

Llibres 2017

Gener

1 - Quan érem feliços - Rafel Nadal

2 - El hombre más rico del mundo - Rafael Vidac

3 - El vecino de abajo - Mercedes Abad

Febrer

4 - Body art - Don DeLillo

5 - La carne - Rosa Montero

6 - Lena - Jordi Coca

Març

7 - Billie - Anna Gavaldà (què poco me suena que sea una novela suya!!)

Abril

8 - Si a los tres años no he vuelto - Ana R. Cañil (lo acabo porque tengo la mala costumbre de acabar novelas... aaaaaaaaaaaaaaaay!!)

9 - Clown esencial - Alain Vigneau (ains)

10 - Doble fuga de amor y muerte - Jean Legrand (ostia, què lectura dificil donde las haya... para mí)

11 - Cicatriz - Sara Mesa

Maig

12 - Tierra de campos - David Trueba

13 - El insólito peregrinaje de Harold Fry - Rachel Joyce (temps en tinc, a veure si l'aprofito)

Juny

14 - Cuatro por cuatro - Sara Mesa

15 - Perfectamente imperfecto - Walter Risso

16 - Mare i filla - Jenn Diaz

Juliol

17 - Carácter y Neurosis - Clàudio Naranjo (fa por començar-lo... però el primer pas ja està fet)

18 -  Una novela rusa - Emmanuel Carrère (més d'un mes que fa que la llegeixo...)

Agost

Setembre

19 - El patito que nunca llegó a ser cisne - David Calvo (Celopán)

Octubre

20 - Esperando a mister Bojangles - Olivier Bourdeaut

21 - Mi abuela rusa y su aspiradora americana - Meir Shalev (necessito tornar a enganxar-me amb la lectura...)





Pendents: Cynthia Ozick
La otra mitad de mí - Affinity Konar
Tiene que ser aquí - Maggie O’Farrell
La otra mitad de mí - Affinity Konar
Madre e hija - Jenn Díaz
Bonavia - Dragan Velikic
Que me quieras - Merritt Tierce
Morir en primavera - Ralf Rothmann
Que nos juzguen los perros, si pueden - Paul M. Marchand
Caminos ocultos - Tawni O'Dell
Déjame ir, madre - Helga Schneider

dissabte, 3 de juny de 2017

Com menys, menys...

És així, i, vaja, em sap greu, que no dic que no,  però és així, si més no ho visc així.

Com menys em cuido físicament, menys em ve de gust cuidar-me físicament. I malmenjo, malbec, descontrolo horaris d'àpats.

Com menys vaig al gimnàs, més mandra em fa anar-hi, reprendre l'hàbit que, sovint, tan feliç em fa. Com menys hi vaig, doncs, menys ganes tinc d'anar-hi, de tornar-hi.

Com menys vaig al cinema, tot i que sóc sòcia a dia d'avui dels Girona, menys hi vaig perquè més mandra em fa agafar la moto, el metro, o caminar fins allà, mirar la peli, pensar a tornar cap a casa.

Com menys sexe, menys ganes de sexe. Més mandra posar-m'hi tot i que el cos (i ell, és clar) m'ho demanen, més mandra pensar-hi, més excuses...

Com menys estudio per les opos que sé del cert que no tinc ganes d'estudiar, menys estudio. Fins i tot m'he esborrat de les classes i he tancat els llibres que mai no vaig acabar de tornar a obrir.

Com menys escric al blog, menys hi escric. Més excuses invento per no obrir la pàgina de blogger, posar-hi el meu correu, anar-hi a Entrada i començar a omplir de lletres (emocions, olors, sabors) el full blanc que em permet ser jo.

Com menys em relaciono amb les persones humanes (o no humanes, sovint animals per instint), menys ganes tinc de relacionar-m'hi. Més me n'allunyo.

Però quines coses! De cop, mor en Carles Capdevila i el meu cap fa un clic (he de dir que el meu cap n'ha fet milers, de clics, al llarg dels gairebé 48 anys de vida), rellegeixo escrits seus retrobant idees que em van fer sentir-me viva, bussejo en el seu pensament sempre coherent i amb molt sentit de l'humor (necessari per suportar aquesta vida, no sé jo si també l'altra, la vida on ell ara navega), faig que sí amb el cap en moments com quan ens diu que ' ens cal més mala llet i més esperança', i finalment, amb un somriure novament als ulls i als llavis, em dic i li dic:

D'acord, tornaré a esforçar-me per aconseguir allò que desitjo; tornaré a confiar en les persones que m'envolten, les que amb els seus actes em demostren que m'estimen (no amb les paraules, Carles, vas fer bé de recordar-m'ho); tornaré a parlar del que sé parlar: de mi, de la vida diària, dels neguits i pors, de tot i de res, dels fills i dels pares, dels amics i dels companys.

Gràcies Carles per la teva lluita, per la teva manera de viure la vida des de la més absoluta senzillesa però amb  tanta energia, confiança i esperança, pel teu sentit de l'humor i de l'amor, per haver nascut, per haver viscut, per haver mort estimant i deixant-te estimar.





dilluns, 17 d’abril de 2017

8 - De Tamariu a Llafranc (i tornada per l'interior de Llafranc a Tamariu)

I seguim amb la ruta. Tenir una motivació, com ara el camí de la costa, ajuda a continuar el camí. La vida és també això, sovint (jo si més no) necessitem motivacions per continuar la ruta (insuportable en ocasions).

Sols tots dos, l'ex -que aviat deixarà de ser-ho- i jo, agafem el cotxe mentre la gran ha marxat a treballar i la petita dorm, i anem cap a Tamariu. Deixem el cotxe a l'aparcament on encara no es paga i, com el darrer dia, fem cafè a una grangeta molt 'apanyada' i de pas demanem entrepans i aigua. Som uns senyorets. Després rondinem que mai no tenim diners, normal!

És un quart d'onze quan iniciem la marxa, hi ha núvols i agraïm la seva presència. Tanmateix el sol aviat decideix manar i sortir per damunt de qualsevol núvol, marcant distància.

Trobem un bon camí de ronda entre Tamariu i el Far de Sant Sebastià, així com un paratge fantàstic que s'obre als nostres peus. Em canso, tot i anar al gimnàs, noto que em canso. Torno a tenir quilos de més i això no ajuda. Però portem bon ritme. El Miguelito és un crack, per ell les pujades són baixades. Flipant.

La ruta és preciosa, molt maca, i el dia magnífic, tot i que ell està una mica ratllat amb les cases de pel·lícula que anem trobant, mai l'havia vist tant enfadat per aquest tema: Por qué tienen que tener tanta pasta y semejantes casas si no se lo han ganado? Jo passo d'enfadar-me per això, no vull, joder, si no ens falta de ressssssssssss.

Arribem a la Cala Pedrosa i després al Far. Pugem a la torre de Sant Sebastià, un euro, i gaudiem d'unes vistes fantàstiques. Reprenem la marxa fins a Llafranc.

A la cala esmorzem els entrepans i bevem una cervesa que comprem allà a mitges. Com el món és un mocador ens trobem la Marta G. a qui havia trobat feia un parell de setmanes quan vaig anar a veure Art. Decidim que allò és un senyal i que hem de quedar per fer un cafè. Ja es veurà (estic poc sociable darrerament) però sí, em fa gràcia trobar-nos allà.

Esmorzem i després de preguntar a l'oficina (oficineta xiringuitu) de turisme decidim retornar per l'interior novament cap a Tamariu. Un camí local, petit recorregut, el 107, ens retorna cap al cotxe. Camins amples a estones i corriols magnífics en certs moments ens porten primer cap a la Font d'en Cruanyes (prescindible totalment... o no, vaja, a gust del consumidor) i després cap a Tamariu.

Dinem a la plaça major, no sé si se'n diu, de Palafrugell... agustito, agustito, i tornem cap a casa. Una etapa més, una etapa menys. I sí, molt recomanable!!





diumenge, 9 d’abril de 2017

Alain Vigneau, el Clown esencial y yo muerta de miedos y monstruos

Me acerco y me alejo de la gestalt como me acerco y me alejo de la meditación, del foro en el que suelo escribir, del cine, de los amigos, de la lectura, de este mi blog y de mi misma.

Me acerco y me alejo, cual Guadiana. Bueno, el Guadiana, decían -nunca me ha dado por comprobarlo- aparecía y desaparecía. Así que soy medio maga, medio río Guadiana, y como siempre: nada por entero.

Hace unos meses supe de una charla sobre el suicidio (y lo que de él cuelga) en una asociación de la que recibo información, asistí y allí conocí a Anna. Semanas después volvimos a coincidir en una jornada muy especial en Hostalric, En esa charla oí hablar por primera vez de Alain Vigneau. No sería la última vez, no.

Contaron sobre su mezcla de clown y gestalt, de alegría y tristeza, de realidad e imaginación, y me atreví a buscar sobre él: este fin de semana, a través de La casa ámbar, he podido asisitir al taller sobre Clown esencial de Alain Vigneau en un espacio magnífico, con unos compañeros adecuadísimos y un maestro de ceremonias pa flipar. Y seguir flipando. Y maravillarse del género humano si es él quien lo representa, de su inteligencia, su saber ser 'oportunamente incisivo', y sobre todo su sentido del humor que nos ha permitido saltar de las lágrimas, de la tristeza más absoluta, a la risa, a la carcajada sinsentido (o con él). Del pozo más profundo a la frivolidad de reír con un boxeador llamando a su madre en inglés.

Catarsis. Catarsis. Catarsis.

Cómo estás, Núria? 

Mal. Mal. 

Cómo estás, Núria? 

Bien. Tranquila, bien. 

Sí, haces mejor cara que el viernes.

Y sí, feliz de haber asistido y compartido; de haber reencontrado a una persona lejana, muy lejana; de haber conocido a una NuriaLuz joven que espero sepa encontrar el camino mucho antes que yo (he conseguido, en realidad, encontrar mi camino?); de haber visto a la Núria niña que no supo ser feliz; de haber participado en una impro sin saber qué hacer pero aún así no haber huído y vencer mis miedos; de conocer al monstruo y al héroe del mismo nombre: SinSer.

De seguir viva. Feliz de seguir viva y con ganas de más. Más clown? más SAT? más Hoffman? más Constelaciones?

No lo sé, pero sí de más Núria. Sin avergonzarme de mí a cada paso, sabiendo que no soy más, no soy menos, no soy diferente.

Gracias. Gracias, Personita.





dimecres, 23 de novembre de 2016

7 - De la Platja de Pals a Tamariu

Me dije que escribiría enseguida esta ruta y se la dedicaría a mi hermana. Estaba ilusionadísima, ella. Y yo, qué hice? Olvidarme del blog todos estos meses! Ahhhhhhhhhh...

Bueno, fuimos la peque (increíble, pero cierto, repite!), mi ex (pronto no ex), mi hermana, mi cuñado y yo. Quedamos en Tamariu donde dejamos nuestro coche y donde ellos nos recogieron para llevarnos al inicio de la ruta: La platja de Pals.

Total, eran unos cuantitos quilómetros pero disponíamos de todo el día, así que sin problemas. La ruta es preciosa, subidas, bajadas, pero calas magníficas. Eso sí, pecamos de poca agua, y llevábamos un montón, pero sí, faltó agua.

(Debo decir que al inicio de la ruta nos encontramos con el marido de una examiga y estuvimos un buen rato charlando de esto y aquello...curioso! años atrás justo en esos días, habíamos estado en Pals en su boda, qué cosas!)

Calitas, desnivel, agua... y buf, lo que daría por una cerveza! Y no temamos, lo dí, lo dimos, pagamos una pasta por una cerveza en el chiringuito del Parador d'Aiguablava. Pero la cerveza, fría, en momentos de calor y cansancio bien vale una Misa, que dijo aquel rey, y casí costó una misa, sí.

Nos paramos a comer en un bareto (donde nos dejaron comernos la comida que llevábamos y bebernos la cerveza de la cual casi disponía el bar) y descansamos para seguir la ruta.

Fue una caminata larga, pero que disfrutamos mucho, mucho. La Pili a puntito de despeñarse, eso sí; yo, desviándome de la ruta y perdiéndome, y unas cuantas anécdotas más, baños incluídos, llegamos a Tamariu donde recogimos el coche y nos despedimos...

Ains, para cuándo la siguiente?


dilluns, 29 d’agost de 2016

6 - De L'Estartit a la Platja de Pals

...i seguim la ruta del camí de la costa. Cada dia que fem un nou pas el Miguel m'avisa que un cop a Blanes amb ell no hi compti. D'acord, ho accepto, i ho entenc. Però jo que sóc desorganitzadíssima en gairebé tot i japi flouer vital he decidit que mentre em sigui possible faré tot el camí sense excepció des de Colliure, on vam començar, fins a les Cases d'Alcanar.

Veurem!

Bé, arribem la peti, l'ex i jo a l'Estartit, aparquem a l'Avinguda Grècia, on vam deixar el camí la darrere vegada i anem cap al súper a comprar uns entrepans per esmorzar (la casa ens creiem que és grande i no repara en gastos, però ni hem cobrat la Renda ni sé si la cobrarem... en fi, mentre hi ha vida i no hi ha paral·lela hi ha esperança)  i una cervesa a mitges, pels dos, aigua freda, dues ampolles, i cotxinades vàries per aguantar el matí.

Enfilem pel passeig que hi ha al costat de la platja. Hi ha un munt de gent, el sol comença a estar amunt i tinc la sensació que no serà una ruta 'agradable'. Touché.

En no res hem d'entrar a la platja i caminar per la sorra vora l'aigua. A ningú no li sobta veure tres caminadors (descalços) i amb motxilles així que a nosaltres tampoc no ens sobta res ni ningú. Passem per una zona on els gossos tenen via lliure i em fa feliç, sovint les persones em molesten més que qualsevol animal (exceptuant els que són més petits que el palmell de la mà, rates incloses), així que benvinguts a les platges on els gossos poden banyar-se i jugar.

Arribem a la Gola del Ter i per passar el riu ens quedem en banyador, cap problema, és un gust la zona, realment molt i molt maca. Banyar-se en un riu és de les millors experiències quan a bany, així que en aquest entorn encara és més increïble.

Més platja, més sorra, ara fina, ara gruixuda, i veiem la platja de Pals al final. Fem tota la nudista on abans les antenes de Ràdio Liberty campaven i ens trobem amb alguna medusa marró a la sorra i senyalitzada amb branquetes (La Jana no es cansa de dir-nos que les marrons no piquen, d'acord, vale, però no penso comprovar-ho).

Ja som a la platja de Pals, allà, quines coses, hi he passat més d'un i de tres estius. Queda lluny tot allò, tot i que fa encara una mica de mal recordar-ho. No hay dolor, Rocky. Ens dutxem i decidim (decideixo) pujar cap al poble de Pals. Anem per la carretera perquè la peti no ha dut botes i va amb xancletes (pensàvem fer només platja). Són gairebé 6 km d'una zona que no té cap gràcia. Segur que el camí interior és bonic, llàstima, haver-hi pensat abans.

Poc abans d'arribar al poble ens trobem amb una rostisseria on havíem anat a 'menjar pollo' en diferents ocasions... i allà que ens aturem: cerveseta, patates i pollastre sense haver de fer cua perquè triem dinar dins del Restaurant. Bien!

(una família del barri seu dues taules més enllà, sóc incapaç de memoritzar cares però, com sempre, el Miguel em dóna tot luxe de detalls... és increïble el seu poder retentiu!)

Acabem de dinar i, com allà no fan cafè, decidim fer-lo a Pals. De pas, mirem els horaris dels busos que porten a Torroella per agafar el bus que ens ha de portar a L'Estartit. D'acord, no, no he mirat horaris abans i ho hauria d'haver fet. Catxis. L'únic bus que ens anava bé fa deu minuts que ha marxat: fins demà no hi ha cap altre. Truco al Marc i famili però estan dinant (a l'apartament de l'Escala) i no em veig amb cor de dir-li que ens vingui a buscar. Ommmmmmmmmmm. Truquem un Taxi: Quant ens costarà?

El taxista, un magrebí encantador que fa vint anys que viu a Palafrugell i repeteix a qui vulgui escoltar-lo que la millor província d'Espanya és Girona, ens porta, finalment, a l'Estartit, per 30 euros. Un viatge agradable amb una conversa interessant (li dic jo: No sé encara quin criteri tinc respecte del burquini a les platges... hores d'ara el tinc, bien!).

Arribem a l'avinguda Grècia i per treure'ns el mal gust de boca (el cafè a Pals amb l'auti ha estat espantós, però la jana i jo hem gaudit com sempre sentint la conversa de la parella de la taula del costat) del trajecte final en taxi (lleig per un senderista) acabem el dia fent un bon bany a Sa Riera.

Mmmmmmmmmmm... gràcies. Ah, i bona nit i tapa't!

Un plaer haver compartit aquesta ruta amb la súper Jeina!







dimarts, 23 d’agost de 2016

Y otro año más

Así, como título y en frío. Sin exclamaciones, ni preguntas, ni por supuesto punto final.

47 y con la Puta depresión volteando mi azotea de nuevo. 

No me consuela que sea verano, tener trabajo, dos hijas maravillosas y un ex que me quiere (con y sin flores). 

No me anima estar viva, sin dolores físicos, y unos padres (a su modo) llenos de salud. 

Ni ese sol que luce espléndido (y canceroso), o el tener dinero incluso a estas alturas del mes.

Saberme aquí no me sirve. Leer, ir al cine, pasear, mojar mis pies en el mar, de nada me vale. 

Llega Ella y todo se apaga, no hay luz que me guíe, ni sonrisas que me saquen de mis miedos, de mi angustia (ahora renovada y con más fuerza). 

Me miro y busco, miro y busco, pero dejo de mirar, y de buscar. Me canso, todo me cansa. Yo me canso de mí, de oírme en mi perpetuo silencio. 

El pasado vuelve y vuelve, y no soy capaz de luchar, de plantarle cara, de decirle basta a quien ha dominado mi vida años y años. 

Y me tiraría a un vacío que me arrastra, al sinsentido en que se convierten mis días cuando ella llega, a la nada que me reclama.

Pero me digo, aún no, Núria, aún no, aguanta un poco más. Un poco más. 

Y aquí sigo. 

O-t-r-o-a-ñ-o-m-á-s.


dimarts, 9 d’agost de 2016

Noruega 10 - Pujada a la Rambla Preikestolen 0

Aquests dies hem estat a Noruega.

Mmmmmmmmmmmmmmmmm... anar als Fiords noruegs era el meu somni des que recordo i sí, he complert un altre somni. Bien! (ara què em queda eh? quin sentit té ja la meva vida? lalalala)

Què dir? Bàsicament diria: com n'hem d'aprendre encara! Buf!

Dels fiords, de les valls, dels rius, de les serralades, dels cims, dels paisatges en general i  en particular podeu llegir i rellegir a internet tant com vulgueu així que no seré jo qui us en digui res, però de cosetes que a mi m'han impactat, doncs sí, us en puc fer cinc cèntims. O sis.

Val a dir que, un cop més, per fer la meva ruta m'he guiat per rutes penjades a 'los viajeros', 'viatgeaddictes', i també de blogs personals. Com sempre m'he acabat fent 'amiga' dels qui van relatant el seu viatge (ni els conec, ni els coneixeré però tants dies compartint llocs fan que els senti molt propers... figaflor que és una!): amics que viatgen junts amb un pressupost ajustat, matrimonis que 'van d'hotel', famílies amb canalla ben petita... tots m'han ajudat, ens han ajudat, a preparar els nostres dies.

(això ha de constar en acta: he llegit escrits de gent que feia mesos, mesooooooos, que preparava el seu viatge a Noruega, recordem especialment una noia que comentava haver estat tres hores diàries els darrers mesos preparant el seu viatge! jodeeeeer! pa què tant? Si després hi ha una allau de pedres i et tallen la carretera a Flam i has de replantejar-te tot el viatge!! )

Tastet:
  • He vingut amb mil macropicades de mosquit! Aneu amb compte...
  • Si viatgeu en cabanes (vénen a ser com bungalós de càmping aquí, i poden ser amb bany, o sense, cuina completa o ben bàsica, dues habitacions o només una, de tot, vaja, i així varia el preu, és clar) emporteu-vos-en les tovalloles i els llençols (no us caldrà si aneu a un apartament o a l'habitació d'un hotel, naturalment) perquè sinó us poden cobrar fins a 120 Corones per persona i nit. Nosaltres vam agafar sacs finets i tovalloles de les del Decathlon que no pesen (de fet, ni pesen ni eixuguen, ben mirat). 
  • Facturar una maleta (o dues) plenes de menjar comprat aquí surt més que a compte. Cutre? (que em va dir una), potser sí, però és un plaer saber que portes llaunes de conserves, purés, embotit, i sí, bàsic, una ampolla d'oli d'oliva (el preu allà és increïblements alt).
  • Vigileu amb anar a comprar cervesa fora d'hores: ni per dos minuts us en vendran! Entre setmana no us en vendran a partir de les 20h, les vigílies de festius i dissabtes us en vendran fins les 18h, i els festius i diumenges directament no podreu comprar-ne! El preu també cal tenir-lo en compte així que si aneu en avió compreu-ne al Duty Free de l'aeroport (si és que no us les emporteu de casa). Vaja, sempre podeu no beure'n i punt. Però a mi, a ell, ens agrada molt i molt la cervesa, i a l'estiu... més.
  • Els paraigües seran benvinguts: sempre plou. Plou, deixa de ploure, plou, deixa de ploure...
  • Per vestir el millor és anar amb capes com si fóssiu cebes: samarreta de màniga curta, màniga llarga, polar, tallavents o anorac directament.
  • No us deixeu les botes de muntanya!!!
  • No sé per què tenen fama d'antipàtics: No ho són. No cal més, de debò, no cal més. O potser és que jo sóc un pèl asocial i no em cal més.
  • Aigua: l'aigua de l'aixeta no està tractada (i què?) i és boníssima i està fresca, fresca. Nosaltres vam optar per endur-nos una ampolla, també del Decathlon, per anar-la omplint. I sí, així ho vam fer cada dia.
  • A veure com explico això (que només ens ha passat, que recordi, a França i Dinamarca): si compreu el que sigui (benzina, per exemple) en una botiga on no hi hagi una persona que us passi la targeta de dèbit (vam fer servir les dues indistintament) us retindran un import que pot superar el triple d'allò que compreu. Estic parlant de fer benzina per 52 euros, al canvi, i que em retinguin en el compte 167 euros. Sí, ens uns dies et retornen l'excés però, de moment, ja no tens l'import al teu compte.
  • Cal dur corones noruegues? Doncs no. A veure, nosaltres vam canviar 800 euros però no hauria estat necessari del tot ja que excepte en dos llocs on vam dormir (particulars, molta gent lloga casa seva o la casa que ha construït al costat de casa seva) tot i quan dic tot és tot, ho vam pagar amb targeta.
  • Parlant de fer benzina: la diferència de preus pot arribar a ser molt important, podeu estalviar si us  hi fixeu.
  • Un detall a tenir en compte: les llaunes, refrescs, cervesa, i segur que algunes més, es poden retornar al súper. Trobareu unes màquines que, en deixar-les, calcularà l'import i us en lliurarà un tiquet per gastar al súper. Genial. L'Aina em va dir que tenia ganes de plorar de l'emoció (sic) en veure una pica al costat de la màquina per rentar-te'n les mans per si t'embrutes en reciclar. També sabó líquid i paper per eixugar-te. Im-presionante!
  • Paga la pena plantejar-se fer un màxim de 200 o 250 km diaris com a molt, molt. Els ferrys, sovint, i algunes carreteres de les anomenades turístiques (si us plau: feu-les, feu-ne tantes com en podeu, totes les de la zona, si cal) fan que les distàncies siguin molt relatives i sovint per fer 200 km trigareu tres o quatre hores. O més... (nosaltres hem fet 2.650 km en 12 dies)
  • Els peatges, si hi aneu en cotxe de lloguer, ara són gairebé tots, sinó tots, rollo teletac (via-T). No hi heu de patir per res, la companyia tindrà l'aparell al cotxe i us cobrarà els peatges en acabar. O potser no. Potser fan com crec que ens faran a nosaltres que us cobraran un import diari feu o no feu peatges (vora els 10 euros) on no estan inclosos ni els ponts, ni els ferrys. I sí, un dels ponts que vam passar (anada i tornada en un matí) van suposar 32 euros. Ben pagats, sí, però 32 euros.
  • Penseu que els radars de velocitat estan tan de moda com aquí, però que els límits són uns altres...
  • Nosaltres hem reservat  les nits mitjançant la pagina de Booking i la d'Airbn. Booking té l'avantatge que es pot cancel·lar sense despeses, com a norma, però no sempre, així que en més d'una ocasió el dia abans, refent la ruta, vam cancel·lar i agafar una altra estada. Sense problemes. Comoditat al poder!
  • En total 4.000 euros, sopant una nit fora (només), prenent algun cafè fora de casa (vull dir, ni begudes, ni menjars... mentida: uns frankfurts a un ferry), comprant-nos quatre jaquetes Norway (biennnnnnn, ja tenim una jaqueta de muntanya que no és D.)... és a dir, sense luxes però sense 'restriccions'.

Segur que hi ha més detalls que vam tenir en compte però que ara no recordo... si és el cas ja editaré.

Una coseta, tot fent referència al títol, cal anar al Preikestolen? No. Hi vam anar? Sí. Però no repetiria. Milers de persones pujant (malpujant, que potser només han vist una muntanya a la tele si jutgem per com van vestits o calçats) i baixant fan d'aquest camí (artificial, sovint) una tortura. Ho sento, però ho vaig viure així. Existeixen molts altres miradors a tot Noruega (el sud, que és on vam anar) sense tanta gent, o gens, on gaudireu de vistes fantàstiques. Això sí, no podreu tornar a casa i dir: Jo he estat a la Roca del Púlpit. I què?

La música ens ha acompanyat durant tot el viatge, quina trio? Ummmmmm... ho penso i la penjo. 

(ah, i penjaré també, si sé fer-ho, una foto del plànol amb la ruta que vam seguir, pur interès per poder-la recordar...)













dissabte, 23 de juliol de 2016

5 - De Roses a L'Estartit

De vegades, sovint, penso, les casualitats... existeixen. 

Feia dies que no ens vèiem, amb la M., i dijous abans de la cremà de l'Aina sopàvem juntes les tres Estupendes fins que el Miguel em va trucar que anaven en ambulància al Mar. Si de cas, això, ja ho explicaré un altre dia...

Resumint, feia dies que no coincidíem però es va oferir a acompanyar-me a Planoles a recollir el paquet petit (l'endemà la portàvem a Amposta, un no parar això de ser paremare). Pel camí, xerrant, evidentment, com a cotorres, em va dir que dimarts anava a Roses: Jo també, li vaig contestar!... així que hem acabat a Roses aquest dimarts, on nosaltres continuaríem el Camí de la Costa Catalana i on els seus fills es llançarien en paracaigudes!

Vam anar amb el seu cotxe, conduïa el Miguel. Arribem a Empúria Brava, a l'Sky Diving (es diu així? no em ve de gust buscar-ho!) i allà esperem que sigui l'hora que els tres valents saltin (fa uns anys també el Miguel i l'Aina es van atrevir a saltar...).

I d'allà a Roses en el seu cotxe, dinem (ben dinats, tot s'ha de dir, la colla que érem) i nosaltres dos comencem camí cap a Empuriabrava on hem de passar-hi la nit (a un iot al port dels Argonautes número 69, per més dates).

Caminem fins la desembocadura del riu La Muga i allà esperem que algú ens creuï en barca... això no passa i decidim pujar i passar Santa Margarida, una mica d'Aiguamolls, zones espantoses i finalment arribar (mirant d'anar per aquí, no, millor per allà, no, per aquí) a Empuriabrava. Potser en dues hores es pot fer però canviant d'itinerari un parell o tres de cops triguem gairebé tres hores i mitja. Platja de la Rubina, aturadeta, i cap a l'iot que hi falta gent. Allà soparem, després, amb la M. i la seva família.

Ummmmmmmmmm... per un caprici del Miguel amb el meu consentiment dormir en un iot. Sí. Buscàvem un lloc econòmic on passar-hi la nit i acabem trobant per Tripadvisor un iot (25 metres d'eslora, cinc habitacions, sis banys, jacuzzi). Dormo fatal, ell encantat. No passa res, un caprici és un caprici.

L'endemà després dels croissants i el cafè que la mestressa ens prepara (hi ha d'altres maneres de viure, és evident) marxem amb les motxilles (tenda i màrfegues incloses) cap a l'Escala. 

Decidim, segunt la tria que alguns dels blogaires que segueixo han fet, anar pels Aiguamolls de l'Empordà. Sortim a les 11, arribarem a les 20h tocades al càmping de l'Escala que la N. ens va recomanar. Un camí genial, evitant la zona de la platja (mar, costa, en té?) d'Empuriabrava, que ens porta des del centre d'informació fins la desembocadura del riu Fluvià. Com fa un parell dies que han dragat ens trobem amb una fondària de tres metres. La cosa es complica (vaja, o no, però duc l'ebook i el mòbil i voldria que no es mullessin). Pregunto als socorristes com creua la gent que fa el camí  de la platja (si és que algú més el fa) i em contesten que tot fent 'Llanxastop'. Així que 'allà voy'. Pregunto a un parell si ens poden creuar (són deu o quinze metros, no més) i m'ignoren totalment, així que opto per demanar-li en un anglès que feineja amb la llanxa. Ens entenem i accepta creuar-nos. Bien, ja som a l'altra banda!

Ens esperen un parell d'hores de camí de platja. 

Us recordo, i em recordo, que no estem fent el GR92, ni estem fent els camins de ronda (perquè no sempre existeixen o són practicables), fem el camí de la costa, tan arran  d'aigua com podem (i no sempre és possible, com ens trobarem en fer l'itinerari de l'Escala a l'Estartit), així que aquest tram, llarg, fins Empúries, el fem per la platja, amb els peus mullant-nos, agraïts que el sol s'amagui darrere els núvols i que sigui zona de kit surf i no de banyistes: bien!

Un camí força agradable. Passem Sant Pere Pescador, Sant Martí d'Empúries, Empúries (miro les ruïnes pel camí, no hi entrarem, no, al museu) i finalment l'Escala! Ens espera el càmping, muntar la tenda, una cervesa, una trobada sorpresa als lavabos (Hola Mercè L!) i un sopar... mmmmmmmmmm genial, al Grop. Més que recomanable! Sardanes (tot un món això de les sardanes i els catalanets que de solidaris en tenen ben poc de vegades!) i cap a dormir.

Demà més. 

La nit és espantosa. No sé si menys o més que al iot (allà els sorolls van ser diversos, aquí bàsicament n'era un: el paio roncador de la tenda del costat). Cansada i de mal humor l'endemà decidim deixar la tenda plantada i fer camí sense motxilles cap a l'Estartit. 

El camí no m'agrada. Un bon tros arran de penya-segats, sí; arran de mar; però un bon tros de GR92 amb un sol terrible i una mala llet genial que tots dos arrosseguem amb motiu o sense. 

Cala Montgó.

Em nego a desviar-nos per arribar a Cala Pedrosa i Cala Ferriol, fa massa calor. No trobem ningú pel camí. Fa calor. M'enfado amb mi mateixa... i arribem a l'Estartit. 

Quatre hores i mitja. 

Queda pendent tornar per fer aquestes dues cales, però serà amb kaiak, em nego a tornar a refer aquesta part de GR92!

Dinem bocates, migdiada a la platja gran (que segur té nom) i tornada en autobús fins a l'Escala (passant per Torroella). 

Dutxa, sopar al 1869, avui sense sardanes, i dormim una mica millor que ahir (tot i que els veïns en són uns altres i aquests no ronquen... criden! en fi!).

L'endemà visitem el Cementiri mariner (em quedo amb l'epitafi del fotògraf Esquirol que ens acompanya en entrar: 'Tú que ahora me pisas, párate a considerar, que al final vendrás a parar, lo mismo que yo, en cenizas'.), ens mullem en una tempesta d'estiu necessària i agafem el bus cap a Barna. 

Bien. Tot a lloc! Bien. 




diumenge, 17 de juliol de 2016

4 - De Cadaqués a Roses

Seguim.

Tenim una a Planoles i l'altra a Valls. Tot a lloc. Tres dies sols. Només. Tres dies.

Dissabte agafem el cotxe, les botes de muntanya i anem cap a Roses. Hem comprat els bitllets de bus per internet, tot controlat. Arribem, esmorzem (superesmorzem), bàsic, i agafem el bus, puntual, a Roses. Allà hi deixem el cotxe fins la tornada. Corbes, corbes, corbes, i arribem a Cadaqués.

Comencem a caminar, seran més de 8 hores de ruta. Podíem haver estat menys, sí, i què? No tenim cap pressa, cap ni una.

Pugem i baixem, seguim i resseguim el camí de la costa, platges, caletes (increïble, després sabré que a la Cala Llanera Petita una amiga recuperada hi passa just aquells dies una setmaneta de desconnexió), pujades, baixades, bany, cerveses (bona cala i bon restaurant per tornar-hi a Cala Montjoi), bocata, més pujades, migdiada a la cala, bany, un altre bany... i arribem a Roses.

Zones molt maques però zones molt i molt turístiques i explotades. Barcos d'aquells que dius: Què fill de puta, aquest, què hi fot amb aquest barco aquí? Jajajaja... i zones meravelloses.

Ja a Roses. Què fem, ens hi quedem a dormir? I sí, ho fem, per què no? Sopem a Roses a una pizzeria (aix, no recordo el nom però sí l'accent mallorquí de la cambrera! Fantàstic sopar!) i dormir a Castelló (no explico res més sobre la nit, i no perquè sigui X, que no).

Esmorzar inclós, i tornada a Barna.

Una etapa més, un adonar-me'n més, també, del que és importante, i del que no.


dimarts, 21 de juny de 2016

Casualitats o no: Felices los felices - Yasmina Reza

Fa molts anys, molts, intercanviava articles.

M'explico, buf, a veure si ho recordo, parlo de fa moooooooolts anys, no uns quants, no: molts. A veure: els anys 80, jo aleshores tenia una amiga (encara sommio en ella de tant en tant perquè mai vaig entendre perquè va dir adéu sense dir-ho, però això ja formaria part d'un altre escrit), la Maria R., que em guardava (fals, ho feia el seu pare, per qui jo tenia un carinyo, em consta que mutu, especial) els articles del Quim Monzó de La Vanguardia.

Vale. Ell, el pare, els retallava i li donava a ella, la filla i aleshores amiga meva. Després ella me'ls donava a mi, jo els llegia i tot seguit els ensobrava i els enviava a una amiga meva bilbaína que vivia, i viu, a Pamplona.

A canvi, ella, la Miren, m'enviava els articles que el Pérez Reverte escrivia no sé pas a quin dominical que ella llegia. Era genial, un intercanvi fantàstic: quid pro quo.

Recordo que un dia, mentre fèiem un cafè li vaig dir: Un dia no nos enviaremos los artículos por correo porque los podremos conseguir de otra manera...

I així va ser. Vaja, o no del tot: jo continuo llegint en Quim Monzó sempre que tinc ocasió, però he renunciat per sempre més al Pérez Reverte articulista (com a novel·lista hi vaig renunciar després de llegir-ne una, mànies, suposo... o no!).

El cas és que a dia d'avui tinc una companya de feina que, vés per on, em dóna els dominicals un cop els ha llegit (El País, La Vanguardia, El Periódico) i jo els llegeixo quan els llegeixo. Al meu ritme. Tant impacient com sóc per segons què i mira tu poden passar fins a tres anys abans no llegeixo un dominical.

Fa un parell de dies vaig agafar-ne un, un de qualsevol, i mentre era a la cinta del gimnàs (no corro jo, camino amb molta pendent, però no corro) el llegia. Era de mitjans del 2013. No passa res. Jo, tranquil·la. Hi ha notícies que sempre estan de actualitat.

Doncs això, el cas és que de cop vaig veure una entrevista a la Yasmina Reza. Tot just havia publicat una novel·la: Felices los felices, i la comentava.

Ahhhhhhhhhhh... casualitat? Era la darrere novel·la que jo havia llegit!!! I mira, no havia llegit ni una crítica (no les busco fora del foro)... causalitat?

Gràcies. A qui correspongui!

(per cert, estooooo, per tornar tard aquest llibre a la biblio, i a causa d'alguns retards anteriors més, és clar, m'han bloquejat durant quinze dies...)

dijous, 19 de maig de 2016

Llibres 2016

Buf, quin munt de mesos sense escriure-hi res...

De moment, per anar-me'n atrevint de mica en mica, obro l'entrada dels llibres. I ja si de cas...

GENER

1 - Teoría y práctica del amor - Scott Hutchins (Editorial Alba - Traducción de Rocío Martínez Ranedo)

2 - Ponte en forma - Juan Rallo (Editorial Espasa)

3 - La campana de cristal - Sylvia Plath (Editorial Edhasa - Traducción de Elena Rius)

4 - La fórmula preferida del profesor - Yoko Ogawa (Traducció de Yoshiko Sugiyama i Héctor Jiménez Ferrer)

5 - Por qué ser feliz cuando puedes ser normal? - Jeanette Winterson

FEBRER

6 - También esto pasará - Milena Busquets

7 - De vidas ajenas - Emmanuel Carrère

MARÇ

8 - Felicidad. Prácticas esenciales de mindfulness - Thich Nhat Hanh (llegint)

9 - La japonesa - Jordi Coca

10 - El nadador en el mar secreto - William Kotzwinkle (quina tristesa, quina angoixa...)

11 - Primavera, estiu, etcètera - Marta Rojals

ABRIL

12 - La maternitat d'Elna - Assumpta Montella

13 - Una madre - Alejandro Palomas

14 - La nostalgia feliz - Amélie Nothomb

MAIG

15 - Memòries del subsòl - Dostoievsky

16 - Hombres desnudos - Alicia Giménez Bartlett (mira, m'està venint molt de gust, i m'ajuda a desconnectar, cosa que darrerament necessito força)

17 -